La Senzillesa

És urgent, és indispensable desenvolupar la comprensió creadora perquè ella porta a l’ésser humà la veritable llibertat de viure. Sense comprensió és impossible aconseguir l’autèntica facultat crítica de l’anàlisi profund.

Els mestres i mestres d’escoles, col·legis i universitats han de conduir els seus alumnes i alumnes pel camí de la comprensió autocrítica.

En el nostre passat capítol ja vam estudiar àmpliament els processos de l’enveja i si volem acabar amb tots els matisos de la gelosia, ja siguin aquests religiosos, passionals, etc. hem de fer plena consciència del que realment és l’enveja, perquè només comprenent a fons i de forma íntima els infinits processos de l’enveja, aconseguim acabar amb la gelosia de tot tipus.

La gelosia destrueix els matrimonis, la gelosia destrueix les amistats, la gelosia provoca guerres religioses, odis fratricides, assassinats i sofriments de tota espècie.

L’enveja amb tots els seus infinits matisos s’amaga rere de sublims propòsits. Existeix enveja en aquell que havent estat informat sobre l’existència de sublims sants, Mahatmes o Gurus, desitja també arribar a ser sant. Existeix enveja en el filantrop que s’esforça per superar a altres filantrops. Existeix enveja en tot individu que cobeja virtuts perquè va tenir informes, perquè en la seva ment hi ha dades sobre l’existència de sagrats individus plens de virtuts.

El desig de ser sant, el desig de ser virtuós, el desig de ser gran té per fonament l’enveja.

Els sants amb les seves virtuts han causat molts danys. Ens ve a la memòria el cas d’un home que així mateix es considerava molt sant.

En certa ocasió un poeta famolenc i miserable va trucar a les seves portes per posar en les seves mans un bell vers especialment dedicat al sant del nostre relat. El poeta només esperava una moneda per comprar aliments per al seu cos exhaust i envellit.

Tot imaginava el poeta menys un insult. Gran va ser la seva sorpresa quan el sant amb mirada pietosa i cella frunzida va tancar la porta dient a l’infeliç poeta: “fora d’aquí amic, llarg, llarg… a mi no m’agraden aquestes coses, aborreixo la llagoteria… no m’agraden les vanitats del món, aquesta vida és il·lusió… jo segueixo el camí de la humilitat i de la modèstia. L’infeliç poeta que només desitjava una moneda en comptes d’aquesta va rebre l’insult del sant, la paraula que fereix, la bufetada, i amb el cor adolorit i la lira feta trossos se’n va anar pels carrers de la ciutat a poc a poc… a poc a poc… a poc a poc.

La nova generació ha d’aixecar-se sobre la base de l’autèntica comprensió perquè aquesta és totalment creadora.

La memòria i la recordació no són creadores. La memòria és el sepulcre del passat. La memòria i la recordació són mort.

La comprensió veritable és el factor psicològic de l’alliberament total.

Els records de la memòria mai poden portar-nos veritable alliberament perquè pertanyen al passat i per tant estan morts.

La comprensió no és cosa del passat ni tampoc del futur. La comprensió pertany al moment que estem vivint aquí i ara. La memòria sempre porta la idea del futur.

És urgent estudiar ciència, filosofia, art i religió, però no s’han de confiar els estudis a la fidelitat de la memòria perquè aquesta no és fidel.

És absurd dipositar els coneixements en el sepulcre de la memòria. És estúpid enterrar en la fossa del passat els coneixements que hem de comprendre.

Nosaltres mai podríem pronunciar-nos contra l’estudi, contra la saviesa, contra la ciència, però resulta incongruent dipositar les joies vives del coneixement entre el sepulcre corromput de la memòria.

Es fa necessari estudiar, es fa necessari investigar, es fa necessari analitzar, més hem de meditar profundament per comprendre en tots els nivells de la ment.

L’home veritablement senzill és profundament comprensiu i té ment simple.

L’important en la vida no és el que tinguem acumulat en el sepulcre de la memòria, sinó el que hàgim comprès no només en el nivell intel·lectual sinó també en els diferents terrenys subconscients inconscients de la ment.

La ciència, el saber, han de convertir-se en comprensió immediata. Quan el coneixement, quan l’estudi s’han transformat en autèntica comprensió creadora podem comprendre llavors totes les coses immediatament perquè la comprensió es fa immediata, instantània.

En l’home senzill no existeixen complicacions en la ment perquè tota complicació de la ment es deu a la memòria. El JO maquiavèlic que portem dins és memòria acumulada.

Les experiències de la vida han de transformar-se en comprensió veritable.

Quan les experiències no es converteixen en comprensió, quan les experiències continuen en la memòria constitueixen la podridura del sepulcre sobre el qual crema la flama fatua i luciferina de l’intel·lecte.

És necessari saber que l’intel·lecte animal desproveït totalment de tota espiritualitat és tan sols la verbalització de la memòria, la candela sepulcral cremant sobre la llosa funeral.

L’home senzill té la ment lliure d’experiències perquè aquestes s’han tornat consciència, s’han transformat en comprensió creadora.

La mort i la vida es troben íntimament associades. Només morint el gra neix la planta, només morint l’experiència neix la comprensió. Aquest és un procés d’autèntica transformació.

L’home complicat té la memòria plena d’experiències.

Això demostra la seva falta de comprensió creadora perquè quan les experiències són enterament compreses en tots els nivells de la ment deixen d’existir com a experiències i neixen com a comprensió.

És necessari primer experimentar, més no hem de quedar-nos en el terreny de l’experiència perquè llavors la ment es complica i es torna difícil. És necessari viure la vida intensament i transformar totes les experiències en autèntica comprensió creadora.

Aquells que suposen equivocadament que per ser comprensius simples i senzills hàgim d’abandonar el món, convertir-nos en pidolaires, viure en cabanes aïllades i usar tapalls en comptes de vestit elegant, estan totalment equivocats.

Molts anacoretes, molts ermitans solitaris, molts mendicants, tenen mentes complicadíssimes i difícils.

És inútil apartar-se del món i viure com a anacoretes si la memòria està plena d’experiències que condicionen el lliure fluir del pensament.

És inútil viure com a ermitans volent portar vida de sants si la memòria està farcida d’informacions que no han estat degudament compreses, que no s’han fet consciència en els diferents racons, passadissos i regions inconscients de la ment.

Els que transformen les informacions intel·lectuals en veritable comprensió creadora, els que transformen les experiències de la vida en veritable comprensió de fons res tenen en la memòria, viuen de moment en moment plens de plenitud veritable, s’han tornat simples i senzills encara que visquin en sumptuoses residències i dins del perímetre de la vida urbana.

Els nens petits abans dels set anys estan plens de senzillesa i veritable bellesa interior a causa de que només s’expressa a través d’ells la vivent ESSÈNCIA de la vida en absència total del JO PSICOLÒGIC.

Nosaltres hem de reconquistar la infància perduda, en el nostre cor i en la nostra ment. Nosaltres hem de reconquistar la innocència si és que de veritat volem ser feliços.

Les experiències i l’estudi transformats en comprensió de fons no deixen residus en el sepulcre de la memòria i llavors, ens fem senzills, simples, innocents, feliços.

La meditació de fons sobre les experiències i coneixements adquirits, l’autocrítica profunda, la psicoanàlisi íntima converteixen, transformen tot en profunda comprensió creadora. Aquest és el camí de l’autèntica felicitat nascuda de la saviesa i l’amor.