La Vellesa

Els primers quaranta anys de vida ens donen el llibre, els trenta següents el comentari.

Als vint anys un home és un paó; als trenta, un lleó; als quaranta, un camell; als cinquanta, una serp; als seixanta, un gos; als setanta, un mico, i als vuitanta, només una veu i una ombra.

El temps revela totes les coses: és un xerraire molt interessant que parla per si mateix fins i tot quan no se li està preguntant res.

No hi ha res fet per la mà del pobre ANIMAL INTEL·LECTUAL, falsament anomenat home, que tard o d’hora el temps no destrueixi.

“FUGIT IRRÉPARABILE TEMPUS”, el temps que fuig no pot ser reparat.

El temps treu a la llum pública tot el que ara està ocult i encobreix i amaga tot el que en aquest moment brilla amb esplendor.

La vellesa és com l’amor, no pot ser ocultada encara que es disfressi amb els vestits de la joventut.

La vellesa abat l’orgull dels homes i els humilia, però una cosa és ser humil i una altra caure humiliat.

Quan la mort s’aproxima, els vells decebuts de la vida troben que la vellesa ja no és una càrrega.

Tots els homes abriguen l’esperança de viure una llarga vida i arribar a ser vells i, tanmateix, la vellesa els espanta.

La vellesa comença als cinquanta-sis anys i es processa després en períodes septenaris que ens condueixen fins a la decrepitud i la mort.

La tragèdia més gran dels vells radica, no en el fet mateix de ser vells, sinó en la ximpleria de no voler reconèixer que ho són i en l’estupidesa de creure’s joves com si la vellesa fos un delicte.

El millor que té la vellesa és que es troba un molt a prop de la meta.

El JO PSICOLÒGIC, el MI MATEIX, l’EGO, no millora amb els anys i l’experiència; es complica, es torna més difícil, més laboriós, per això diu la dita vulgar: “GENI I FIGURA FINS A LA SEPULTURA”.

El JO PSICOLÒGIC dels vells difícils s’auto consola donant bons consells a causa de la seva incapacitat per donar lletjos exemples.

Els vells saben molt bé que la vellesa és un tirà molt terrible que els prohibeix, sota pena de mort, gaudir dels plaers de la boja joventut i prefereixen consolar-se a si mateixos donant bons consells.

El JO oculta el JO, el JO amaga una part de si mateix i tot es rotula amb frases sublims i bons consells.

UNA part de MI MATEIX amaga una altra part de MI MATEIX. El JO oculta el que no li convé.

Està completament demostrat per l’observació i l’experiència que quan els vicis ens abandonen, ens agrada pensar que nosaltres vam ser els que els vam abandonar.

El cor de l’ANIMAL INTEL·LECTUAL no es torna millor amb els anys, sinó pitjor, sempre es torna de pedra i si en la joventut vam ser cobejosos, embusters, iracunds, en la vellesa ho serem molt més.

Els vells viuen en el passat, els vells són el resultat de molts ahirs, els ancians ignoren totalment el moment en què vivim, els vells són memòria acumulada.

L’única forma d’arribar a l’ancianitat perfecta és dissolvent el JO PSICOLÒGIC. Quan aprenem a morir de moment en moment, arribem a la sublim ancianitat.

La vellesa té un gran sentit, de repòs i llibertat per a aquells que ja van dissoldre el JO.

Quan les passions han mort en forma radical, total i definitiva, queda un lliure no d’un amo, sinó de molts amos.

És molt difícil trobar en la vida ancians innocents que ja no posseeixin ni tan sols les restes del JO, aquesta classe d’ancians són infinitament feliços i viuen d’instant en instant.

L’home encanit en la SAVIESA. L’ancià en el saber, el senyor de l’amor, es converteix de fet en el far de llum que guia sàviament el corrent dels innombrables segles.

En el món han existit i existeixen actualment alguns ANCIANS MESTRES que no tenen ni tan sols les últimes restes del JO. Aquests ARHAT GNÒSTICS són tan exòtics i divins com la flor de lotus.

EL VENERABLE ANCIÀ MESTRE que ha dissolt el JO PLURALITZAT en forma radical i definitiva és la perfecta expressió de la PERFECTA SAVIESA, de l’AMOR DIVÍ I DEL SUBLIM PODER.

L’ANCIÀ MESTRE que ja no té el JO, és de fet la plena manifestació de l’ÉSSER DIVINAL.

Aquests ANCIANS SUBLIMS, aquests ARHAT GNÒSTICS han il·luminat el món des dels antics temps, recordem el BUDDHA, MOISÈS, HERMES, RAMAKRISHNA, DANIEL, EL SANT LAMA, etc., etc., etc.

Els mestres d’escoles, col·legis i universitats, les mestres, els pares de família, han d’ensenyar a les noves generacions a respectar i venerar els ancians.

ALLÒ que no té nom, AIXÒ que és DIVINAL, AIXÒ que és el REAL, té tres aspectes: SAVIESA, AMOR, VERB.

EL DIVINAL com a PARE és la SAVIESA CÒSMICA, COM A MARE és l’AMOR INFINIT, com a fill és el VERB.

En el Pare de família hi ha el símbol de la saviesa. En la Mare de casa hi ha l’AMOR, els fills simbolitzen la paraula.

L’ancià Pare mereix tot el suport dels fills. El Pare ja vell no pot treballar i és just que els fills el mantinguin i respectin.

La Mare Adorable ja anciana no pot treballar i, per tant, és necessari que els fills i filles vetllin per ella i l’estimin i facin d’aquest amor una religió.

Qui no sap estimar el seu Pare, qui no sap ADOBAR la seva MARE, marxa pel camí de la mà esquerra, pel camí de l’error.

Els fills no tenen dret a jutjar els seus Pares, ningú és perfecte en aquest món i els que no tenim determinats defectes en una direcció, els tenim en una altra, tots estem tallats per les mateixes tisores.

Alguns subestimen l’AMOR PATERN, altres fins i tot es riuen de l’AMOR PATERN. Els que així es comporten en la vida ni tan sols han entrat pel camí que condueix a AIXÒ que no té nom.

El fill ingrat que avorreix el seu Pare i oblida la seva Mare és realment el veritable pervers que avorreix tot el que és DIVINAL.

LA REVOLUCIÓ DE LA CONSCIÈNCIA no significa INGRATITUD, oblidar el pare, subestimar la Mare adorable. LA REVOLUCIÓ DE LA CONSCIÈNCIA és SAVIESA AMOR i PERFECTE PODER.

En el Pare hi ha el símbol de la saviesa i en la Mare es troba la font viva de l’AMOR sense la qual essència puríssima és realment impossible assolir les més altes REALITZACIONS ÍNTIMES.