Comprensió Creadora

L’Ésser i el Saber s’han d’equilibrar mútuament per tal d’establir en la nostra psique la flamarada de la comprensió.

Quan el saber és més gran que l’ésser origina confusió intel·lectual de tota espècie.

Si l’ésser és més gran que el saber pot donar casos tan greus com el del sant estúpid.

En el terreny de la vida pràctica convé autoobservar-nos amb el propòsit d’autodescobrir-nos.

És precisament la vida pràctica el gimnàs psicològic mitjançant el qual podem descobrir els nostres defectes.

En estat d’alerta percepció, alerta novetat, podrem verificar directament que els defectes amagats afloren espontàniament.

És clar que defecte descobert ha de ser treballat conscientment amb el propòsit de separar-lo de la nostra psique.

Abans de res no ens hem d’identificar amb cap jo-defecte si és que en realitat volem eliminar-lo.

Si parat sobre una taula volem aixecar aquesta per col·locar-la arrimada a una paret, no seria possible això si continuéssim parats sobre ella.

Òbviament hem de començar per separar la taula de si mateixos, retirant-nos de la mateixa i després amb les nostres mans aixecar la taula i col·locar-la recolzada a la paret.

Similarment no ens hem d’identificar amb cap agregat psíquic si és que en veritat volem separar-lo de la nostra psique.

Quan un s’identifica amb tal o qual jo, de fet el fortifica en comptes de desintegrar-lo.

Suposem que un jo qualsevol de luxúria s’apodera dels rotllos que tenim al centre intel·lectual per projectar a la pantalla de la ment escenes de lascívia i morbositat sexual, si ens identifiquem amb tals quadres passionals indubtablement aquell jo luxuriós es fortificarà tremendament.

Però si nosaltres en comptes d’identificar-nos amb aquesta entitat, la separem de la nostra psique considerant-la com un dimoni intrús, òbviament haurà sorgit en la nostra intimitat la comprensió creadora.

Posteriorment podríem donar-nos el luxe d’enjudiciar analíticament tal agregat amb el propòsit de fer-nos plenament conscients del mateix.

El greu de la gent consisteix precisament en la identificació i això és lamentable.

Si la gent conegués la doctrina dels molts, si de veritat entengués que ni la seva pròpia vida els pertany, llavors no cometrien l’error de la identificació.

Escenes d’ira, quadres de gelosia, etc., en el terreny de la vida pràctica resulten útils quan ens trobem en constant autoobservació psicològica.

Llavors comprovem que ni els nostres pensaments, ni els nostres desitjos, ni les nostres accions ens pertanyen.

Inqüestionablement múltiples jo intervenen com a intrusos de mal auguri per posar en la nostra ment pensaments i en el nostre cor emocions i en el nostre centre motor accions de qualsevol classe.

És lamentable que no siguem amos de si mateixos, que diverses entitats psicològiques facin de nosaltres el que els ve de gust.

Desafortunadament ni remotament sospitem el que ens succeeix i actuem com a simples marionetes controlades per fils invisibles.

El pitjor de tot això és que en comptes de lluitar per independitzar-nos de tots aquests tirans secrets cometem l’error de vigoritzar-los i això succeeix quan ens identifiquem.

Qualsevol escena al carrer, qualsevol drama familiar, qualsevol baralla ximple entre cònjuges, es deu indubtablement a tal o qual jo, i això és quelcom que mai hem d’ignorar.

La vida pràctica és l’espill psicològic on podem veure’ns a si mateixos tal com som.

Però abans de res hem de comprendre la necessitat de veure’ns a si mateixos, la necessitat de canviar radicalment, només així tindrem ganes d’observar-nos realment.

Qui es contenta amb l’estat en què viu, el neci, el retardatari, el negligent, no sentirà mai el desig de veure’s a si mateix, s’estimarà massa i de cap manera estarà disposat a revisar la seva conducta i la seva manera de ser.

De forma clara direm que en algunes comèdies, drames i tragèdies de la vida pràctica intervenen diversos jo que cal comprendre.

En qualsevol escena de gelosia passional entren en joc jo de luxúria, ira, amor propi, gelosia, etc., etc., etc., que posteriorment hauran de ser enjudiciats analíticament, cadascun per separat per tal de comprendre’ls íntegrament amb l’evident propòsit de desintegrar-los totalment.

La comprensió resulta molt elàstica, per això necessitem aprofundir cada cop més profundament; el que avui vam comprendre d’una manera, demà ho comprendrem millor.

Mirades les coses des d’aquest angle podem verificar per si mateixos com d’útils són les diverses circumstàncies de la vida quan en veritat les utilitzem com a espill per a l’autodescobriment.

De cap manera intentaríem mai afirmar que els drames, comèdies i tragèdies de la vida pràctica resulten sempre bells i perfectes, tal afirmació seria absurda.

Tot i això, per absurdes que siguin les diverses situacions de l’existència, resulten meravelloses com a gimnàs psicològic.

El treball relacionat amb la dissolució dels diversos elements que constitueixen el mi mateix, resulta espantosament difícil.

Entre les cadències del vers també s’amaga el delicte. Entre el perfum deliciós dels temples, s’amaga el delicte.

El delicte a vegades es torna tan refinat que es confon amb la santedat, i tan cruel que s’arriba a assemblar a la dolçor.

El delicte es vesteix amb la toga del jutge, amb la túnica del Mestre, amb el ropatge del captaire, amb el vestit del senyor i fins i tot amb la túnica del Crist.

Comprensió és fonamental, però en el treball de dissolució dels agregats psíquics, no ho és tot, com veurem en el capítol següent.

Resulta urgent, inajornable, fer-nos conscients de cada Jo per separar-lo de la nostra Psique, però això no ho és tot, falta alguna cosa més, vegeu el capítol setze.