Concepte i Realitat

Qui o què pot garantir que el concepte i la realitat resultin absolutament iguals?

El concepte és una cosa i la realitat és una altra i hi ha tendència a sobreestimar els nostres propis conceptes.

Realitat igual a concepte és quelcom gairebé impossible, no obstant això, la ment hipnotitzada pel seu propi concepte suposa sempre que aquest i la realitat són iguals.

A un procés psicològic qualsevol correctament estructurat mitjançant una lògica exacta, se li oposa un altre diferent reciament format amb lògica similar o superior, llavors què?

Dues ments severament disciplinades dins de fèrries estructures intel·lectuals discutint entre si, polemitzànt, sobre tal o qual realitat creuen cada una en l’exactitud del seu propi concepte i en la falsedat del concepte aliè, Però quina d’elles té la raó?, Qui podria honradament sortir de garants en un o altre cas?, En quin d’ells, concepte i realitat resulten iguals?

Inqüestionablement cada cap és un món i en tots i en cadascun de nosaltres hi ha una espècie de dogmatisme pontifici i dictatorial que vol fer-nos creure en la igualtat absoluta de concepte i realitat.

Per molt fortes que siguin les estructures d’un raonament res pot garantir la igualtat absoluta de conceptes i realitat.

Els que estan auto-tancats dins de qualsevol procediment logístic intel·lectual volen fer sempre coincidir la realitat dels fenòmens amb els elaborats conceptes i això no és més que el resultat de l’al·lucinació raonativa.

Obrir-se al que és nou és la difícil facilitat del clàssic; desgraciadament la gent vol descobrir, veure en tot fenomen natural els seus propis prejudicis, conceptes, preconceptes, opinions i teories; ningú sap ser receptiu, veure el que és nou amb ment neta i espontània.

Que els fenòmens parlin al savi seria l’indicat; desafortunadament els savis d’aquests temps no saben veure els fenòmens, només volen veure en els mateixos la confirmació de tots els seus preconceptes.

Encara que sembli increïble els científics moderns no saben res sobre els fenòmens naturals.

Quan veiem en els fenòmens de la naturalesa exclusivament els nostres propis conceptes, certament no estem veient els fenòmens sinó els conceptes.

Però, al·lucinats els ximples científics pel seu fascinant intel·lecte, creuen de forma estúpida que cada un dels seus conceptes és absolutament igual a tal o qual fenomen observant, quan la realitat és diferent.

No neguem que les nostres afirmacions siguin rebutjades per tot aquell que estigui auto-tancat per tal o qual procediment logístic; inqüestionablement la condició pontifícia i dogmàtica de l’intel·lecte de cap manera podria acceptar que tal o qual concepte correctament elaborat, no coincideixi exactament amb la realitat.

Tan aviat com la ment, a través dels sentits, observa tal o qual fenomen, s’afanya immediatament a rotular-lo amb tal o qual terme cientifista que inqüestionablement només ve a servir com a pedaç per tapar la pròpia ignorància.

La ment no sap realment ser receptiva al que és nou, més si sap inventar complicadíssims termes amb els quals pretén qualificar de forma auto-enganyosa el que certament ignora.

Parlant aquesta vegada en sentit Socràtic, direm que la ment no només ignora, sinó, a més, ignora que ignora.

La ment moderna és terriblement superficial, s’ha especialitzat a inventar termes fets dificilíssims per tapar la seva pròpia ignorància.

Hi ha dues classes de ciència: la primera no és més que aquesta podridura de teories subjectives que abunden per allà. La segona és la ciència pura dels grans il·luminats, la ciència objectiva de l’Ésser.

Indubtablement no seria possible penetrar a l’amfiteatre de la ciència còsmica, si abans no hem mort en nosaltres mateixos.

Necessitem desintegrar tots aquests elements indesitjables que carreguem al nostre interior, i que en el seu conjunt constitueixen en si mateix, el Jo de la Psicologia.

Mentre la consciència superlativa de l’ésser continuï embotellada entre el meu mateix, entre els meus propis conceptes i teories subjectives, resulta absolutament impossible conèixer directament la crua realitat dels fenòmens naturals en si mateixos.

La clau del laboratori de la naturalesa, la té a la mà dreta l’Àngel de la Mort.

Molt poc podem aprendre del fenomen del naixement, més de la mort podrem aprendre-ho tot.

El temple inviolat de la ciència pura es troba en el fons de la negra sepultura. Si el germen no mor la planta no neix. Només amb la mort advé el que és nou.

Quan l’Ego mor, la consciència desperta per veure la realitat de tots els fenòmens de la naturalesa tal com són en si mateixos i per si mateixos.

La consciència sap el que directament experimenta per si mateixa, el cru realisme de la vida més enllà del cos, dels afectes i de la ment.