El Jo Psicològic

Aquesta qüestió del mi mateix, allò que jo sóc, allò que pensa, sent i actua, és quelcom que hem d’autoexplorar per conèixer profundament.

Existeixen per tot arreu teories molt boniques que atrauen i fascinen; però de res serviria tot això si no ens coneguéssim a nosaltres mateixos.

És fascinant estudiar astronomia o distreure’s una mica llegint obres serioses, no obstant això, resulta irònic convertir-se en un erudit i no saber res sobre un mateix, sobre el jo sóc, sobre la humana personalitat que posseïm.

Cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui i la raó subjectiva de l’animal intel·lectual equivocadament anomenat home dóna per a tot, igual pot fer d’una puça un cavall que d’un cavall una puça; són molts els intel·lectuals que viuen jugant amb el racionalisme. I després de tot què?

Ser erudit no significa ser savi. Els ignorants il·lustrats abunden com la mala herba i no només no saben sinó que, a més, ni tan sols saben que no saben.

Entengui’s per ignorants il·lustrats els sabihondos que creuen que saben i ni tan sols es coneixen a si mateixos.

Podríem teoritzar bellament sobre el jo de la Psicologia, però no és això precisament el que ens interessa en aquest capítol.

Necessitem conèixer-nos a nosaltres mateixos per via directa sense el procés depriment de l’opció.

De cap manera seria això possible si no ens autoobservéssim en acció d’instant en instant, de moment en moment.

No es tracta de veure’ns a través d’alguna teoria o d’una simple especulació intelectiva.

Veure’ns directament tal com som és l’interessant; només així podrem arribar al coneixement veritable de nosaltres mateixos.

Encara que sembli increïble nosaltres estem equivocats respecte a nosaltres mateixos.

Moltes coses que creiem no tenir tenim i moltes que creiem tenir no tenim.

Ens hem format falsos conceptes sobre nosaltres mateixos i hem de fer un inventari per saber què ens sobra i què ens falta.

Suposem que tenim tals o quals qualitats que en realitat no tenim i moltes virtuts que posseïm certament les ignorem.

Som gent adormida, inconscient i això és el greu. Desafortunadament pensem de nosaltres mateixos el millor i ni tan sols sospitem que estem adormits.

Les sagrades escriptures insisteixen en la necessitat de despertar, però no expliquen el sistema per aconseguir aquest despertar.

El pitjor del cas és que són molts els que han llegit les sagrades escriptures i ni tan sols entenen que estan adormits.

Tothom creu que es coneix a si mateix i ni remotament sospiten que existeix “la doctrina dels molts”.

Realment el jo psicològic de cadascú és múltiple, esdevé sempre com a molts.

Amb això volem dir que tenim molts jos i no un sol com suposen sempre els ignorants il·lustrats.

Negar la doctrina dels molts és fer-se el tonto a si mateix, doncs de fet seria el cúmul dels cims ignorar les contradiccions íntimes que cadascú de nosaltres posseeix.

Vaig a llegir un periòdic, diu el jo de l’intel·lecte; al diable amb tal lectura, exclama el jo del moviment; prefereixo anar a fer un passeig en bicicleta. Quin passeig ni quin pa calent, crida un tercer en discòrdia; prefereixo menjar, tinc gana.

Si ens poguéssim veure en un mirall de cos sencer, tal com som, descobriríem per si mateixos en forma directa la doctrina dels molts.

La humana personalitat és tan sols una marioneta controlada per fils invisibles.

El jo que avui jura amor etern per la Gnosis, és més tard desplaçat per un altre jo que res té a veure amb el jurament; llavors el subjecte es retira.

El jo que avui jura amor etern a una dona és més tard desplaçat per un altre que res té a veure amb aquest jurament, llavors el subjecte s’enamora d’una altra i el castell de cartes se’n va a terra. L’animal intel·lectual equivocadament anomenat home és com una casa plena de molta gent.

No existeix ordre ni concordança alguna entre els múltiples jos, tots ells renyen entre si i es disputen la supremacia. Quan algun d’ells aconsegueix el control dels centres capitals de la màquina orgànica, se sent l’únic, l’amo, però a la fi és enderrocat.

Considerant les coses des d’aquest punt de vista, arribem a la conclusió lògica que el mamífer intel·lectual no té veritable sentit de responsabilitat moral.

Inqüestionablement el que la màquina digui o faci en un moment donat, depèn exclusivament del tipus de jo que en aquests instants la controli.

Diuen que Jesús de Natzaret va treure del cos de Maria Magdalena set dimonis, set jos, viva personificació dels set pecats capitals.

Òbviament cadascun d’aquests set dimonis és cap de legió, per tant hem d’assentar com a corol·lari que el Crist íntim va poder expulsar del cos de la Magdalena milers de jos.

Reflexionant totes aquestes coses podem inferir clarament que l’únic digne que nosaltres posseïm en el nostre interior és l’ESSÈNCIA, desafortunadament la mateixa es troba enfrascada entre tots aquests múltiples jos de la Psicologia revolucionària.

És lamentable que l’essència es processi sempre en virtut del seu propi embotellament.

Inqüestionablement l’essència o consciència que és el mateix, dorm profundament.