Inquietuds

No hi ha dubte que entre el pensar i el sentir hi ha una gran diferència, això és incontrovertible.

Hi ha una gran fredor entre la gent, és el fred del que no té importància, del que és superficial.

Creuen les multituds que important és el que no és important, suposen que l’última moda, o el cotxe últim model, o la qüestió aquesta del salari fonamental és l’únic seriós.

Anomenen seriós la crònica del dia, l’aventura amorosa, la vida sedentària, la copa de licor, la carrera de cavalls, la carrera d’automòbils, la corrida de toros, la xafarderia, la calúmnia, etc.

Òbviament, quan l’home del dia o la dona del saló de bellesa escolten alguna cosa sobre esoterisme, com que això no està en els seus plans, ni en les seves tertúlies, ni en els seus plaers sexuals, responen amb un no sé què de fredor espantosa, o senzillament retorcen la boca, alcen les espatlles, i es retiren amb indiferència.

Aquesta apatia psicològica, aquesta fredor que espanta, té dos fonaments; primer la ignorància més tremenda, segon l’absència més absoluta d’inquietuds espirituals.

Falta un contacte, un xoc elèctric, ningú el va donar a la botiga, tampoc entre el que es creia seriós, ni molt menys en els plaers del llit.

Si algú fos capaç de donar al fred imbècil o a la superficial doneta el toc elèctric del moment, l’espurna del cor, alguna reminiscència estranya, un no sé què massa íntim, potser aleshores tot seria diferent.

Però alguna cosa desplaça la veueta secreta, la primera corazonada, l’anhel íntim; possiblement una ximpleria, el bell barret d’alguna vitrina o aparador, el dolç exquisit d’un restaurant, la trobada d’un amic que més tard no té per a nosaltres cap importància, etc.

Ximpleries, necetats que no sent transcendentals, sí que tenen força en un instant donat com per apagar la primera inquietud espiritual, l’íntim anhel, la insignificant espurna de llum, la corazonada que sense saber per què ens va inquietar per un moment.

Si aquells que avui són cadàvers vivents, freds noctàmbuls del club o senzillament venedors de paraigües al magatzem del carrer real, no haguessin sufocat la primera inquietud íntima, serien en aquest moment lluminàries de l’esperit, adeptes de la llum, homes autèntics en el sentit més complet de la paraula.

L’espurna, la corazonada, un sospir misteriós, un no sé què, va ser sentit alguna vegada pel carnisser de la cantonada, per l’engreixador de calçat o pel doctor de primera magnitud, però tot va ser en va, les necetats de la personalitat sempre apaguen la primera espurna de la llum; després prossegueix el fred de la més espantosa indiferència.

Inqüestionablement a la gent se les empassa la lluna tard o d’hora; aquesta veritat resulta incontrovertible.

No hi ha ningú que en la vida no hagi sentit alguna vegada una corazonada, una estranya inquietud, desgraciadament qualsevol cosa de la personalitat, per ximple que aquesta sigui, és suficient com per reduir a polseguera còsmica allò que en el silenci de la nit ens va commoure per un moment.

La lluna guanya sempre aquestes batalles, ella s’alimenta, es nodreix precisament amb les nostres pròpies debilitats.

La lluna és terriblement mecanicista; l’humanoide lunar, desproveït per complet de tota inquietud solar, és incoherent i es mou en el món dels seus somnis.

Si algú fes el que ningú fa, això és, avivar la íntima inquietud sorgida potser en el misteri d’alguna nit, no hi ha dubte que a la llarga s’assimilaria la intel·ligència solar i es convertiria per tal motiu en home solar.

Això és, precisament, el que el Sol vol, però a aquestes ombres lunars tan fredes, apàtiques i indiferents, sempre se les empassa la Lluna; després ve la igualació de la mort.

La mort iguala tot. Qualsevol cadàver vivent desproveït d’inquietuds solars, degenera terriblement en forma progressiva fins que la Lluna el devora.

El Sol vol crear homes, està fent aquest assaig al laboratori de la natura; desgraciadament, tal experiment no li ha donat molt bons resultats, la Lluna s’empassa la gent.

No obstant això, això que estem dient no interessa a ningú, molt menys als ignorants il·lustrats; ells se senten la mama dels pollets o el papa de Tarzan.

El Sol ha dipositat dins de les glàndules sexuals de l’animal intel·lectual equivocadament anomenat home, certs gèrmens solars que convenientment desenvolupats podrien transformar-nos en homes autèntics.

Però l’experiment solar resulta espantosament difícil a causa precisament del fred lunar.

La gent no vol cooperar amb el Sol i per tal motiu a la llarga els gèrmens solars involucionen, degeneren i es perden lamentablement.

La clavícula mestra de l’obra del Sol està en la dissolució dels elements indesitjables que portem dins.

Quan una raça humana perd tot interès per les idees solars, el Sol la destrueix perquè ja no li serveix per al seu experiment.

Com que aquesta raça actual s’ha tornat insuportablement lunar, terriblement superficial i mecanicista, ja no serveix per a l’experiment solar, motiu més que suficient pel qual serà destruïda.

Perquè hi hagi inquietud espiritual contínua es requereix passar el centre magnètic de gravetat a l’essència, a la consciència.

Desafortunadament la gent té el centre magnètic de gravetat en la personalitat, en el cafè, en la cantina, en els negocis del banc, en la casa de cites o a la plaça de mercat, etc.

Òbviament, totes aquestes són les coses de la personalitat i el centre magnètic de la mateixa atrau a totes aquestes coses; això és incontrovertible i qualsevol persona que tingui sentit comú pot verificar-ho per si mateixa i en forma directa.

Desgraciadament, en llegir tot això, els bergants de l’intel·lecte, acostumats a discutir massa o a callar amb un orgull insuportable, prefereixen tirar el llibre amb menyspreu i llegir el diari.

Uns quants glops de bon cafè i la crònica del dia resulten magnífic aliment per als mamífers racionals.

No obstant això, ells se senten molt seriosos; indubtablement les seves pròpies sabiduries els tenen al·lucinats, i aquestes coses de tipus solar escrites en aquest llibre insolent els molesten massa. No hi ha dubte que els ulls bohemis dels homuncles de la raó no s’atrevirien a continuar amb l’estudi d’aquesta obra.