La Felicitat

La gent treballa diàriament, lluita per sobreviure, vol existir d’alguna manera, però no és feliç. Això de la felicitat està en xinès -com es diu per aquí- i el més greu és que la gent ho sap, però enmig de tantes amargures, sembla que no perd l’esperança d’aconseguir la felicitat algun dia, sense saber com ni de quina manera.

Pobres persones! Quant pateixen! I, tanmateix, volen viure, temen perdre la vida.

Si la gent entengués alguna cosa sobre Psicologia revolucionària, possiblement fins i tot pensarien diferent; però en veritat no saben res, volen sobreviure enmig de la seva desgràcia i això és tot.

Hi ha moments agradables i molt plaents, però això no és felicitat; la gent confon el plaer amb la felicitat.

“Parranda”, borratxera, orgia; és plaer bestial, però no és felicitat… Tot i això, hi ha festetes sanes sense borratxeres, sense bestialitats, sense alcohol, etc., però això tampoc és felicitat…

Ets una persona amable? Com et sents quan balles? Estàs enamorat? Estimes de veritat? Com et sents ballant amb l’ésser que adores? Permeteu-me que em torni una mica cruel en aquests moments en dir-vos que això tampoc és felicitat.

Si ja sou vell, si no us atrauen aquests plaers, si us saben a escarabat; excuseu-me si us dic que seríeu diferent si fóssiu jove i ple d’il·lusions.

De totes maneres, digui’s el que es digui, ballis o no ballis, t’enamoris o no t’enamoris, tinguis o no això que es diu diners, tu no ets feliç encara que pensis el contrari.

Un es passa la vida buscant la felicitat per tot arreu i mor sense haver-la trobat.

A l’Amèrica Llatina són molts els que tenen esperances de treure’s algun dia el premi gros de la loteria, creuen que així aconseguiran la felicitat; alguns fins i tot de veritat se’l treuen, però no per això aconsegueixen la tan anhelada felicitat.

Quan un és jove, somia amb la dona ideal, alguna princesa de les “Mil i Una Nits”, alguna cosa extraordinària; ve després la crua realitat dels fets: dona, criatures petites que mantenir, problemes econòmics difícils, etc.

No hi ha dubte que a mesura que els fills creixen, els problemes també creixen i fins i tot es tornen impossibles…

Conforme el nen o la nena van creixent, les sabates van sent cada vegada més grans i el preu més alt, això és clar.

Conforme les criatures creixen, la roba va costant cada vegada més i més cara; havent-hi diners no hi ha problema en això, però si no n’hi ha, la cosa és greu i se sofreix horriblement…

Tot això seria més o menys suportable, si es tingués una dona bona, però quan el pobre home és traït, “quan li posen les banyes”, de què li serveix, llavors, lluitar per aquí per aconseguir diners?

Desgraciadament existeixen casos extraordinaris, dones meravelloses, companyes de veritat tant en l’opulència com en la desgràcia, però per a colmo dels colmos llavors l’home no la sap apreciar i fins i tot l’abandona per altres dones que li amargaran la vida.

Moltes són les donzelles que somien amb un “príncep blau”, desafortunadament de veritat, les coses resulten molt diferents i en el terreny dels fets es casa la pobra dona amb un botxí…

La il·lusió més gran d’una dona és arribar a tenir una llar bonica i ser mare: “santa predestinació”, però encara que l’home li resulti molt bo, cosa per cert molt difícil, al final tot passa: els fills i les filles es casen, se’n van o paguen malament als seus pares i la llar conclou definitivament.

Total, en aquest món cruel en què vivim, no existeix gent feliç… Tots els pobres éssers humans són infeliços.

En la vida hem conegut molts burros carregats de diners, plens de problemes, plets de tota mena, sobrecarregats d’impostos, etc. No són feliços.

De què serveix ser ric si no es té bona salut? Pobres rics! A vegades són més desgraciats que qualsevol captaire.

Tot passa en aquesta vida: passen les coses, les persones, les idees, etc. Els que tenen diners passen i els que no en tenen també passen i ningú coneix l’autèntica felicitat.

Molts volen escapar de si mateixos per mitjà de les drogues o l’alcohol, però en veritat no només no aconsegueixen tal escapada, sinó que el que és pitjor, queden atrapats entre l’infern del vici.

Els amics de l’alcohol o de la marihuana o del “L.S.D.”, etc., desapareixen com per art de màgia quan el viciós resol canviar de vida.

Fugint del “Jo mateix”, del “Meu Jo”, no s’aconsegueix la felicitat. Interessant seria “agafar el toro per les banyes”, observar el “JO”, estudiar-lo amb el propòsit de descobrir les causes del dolor.

Quan un descobreix les causes veritables de tantes misèries i amargures, és obvi que alguna cosa pot fer…

Si s’aconsegueix acabar amb el “Meu Jo”, amb “Les meves borratxeres”, amb “Els meus vicis”, amb “Els meus afectes”, que tant dolor em causen al cor, amb les meves preocupacions que em destrossen el cervell i em posen malalt, etc., etc., és clar que llavors arriba això que no és del temps, això que està més enllà del cos, dels afectes i de la ment, això que realment és desconegut per a l’enteniment i que es diu: FELICITAT!

Inqüestionablement, mentre la consciència continuï embotellada, embotida entre el “JO MATEIX”, entre el “MEU JO”, de cap manera podrà conèixer la legítima felicitat.

La felicitat té un sabor que el “JO MATEIX”, el “MEU JO”, mai mai ha conegut.