L'Argot Cientificista

La dialèctica lògica resulta condicionada i qualificada, a més, per les proposicions “en” i “sobre” que mai ens porten a l’experiència directa del que és real.

Els fenòmens de la natura disten molt de ser com els científics els veuen.

Certament, tan aviat com es descobreix qualsevol fenomen, immediatament es qualifica o s’etiqueta amb tal o qual terminot difícil de l’argot científic.

Òbviament, aquests termes dificilíssims del cientifisme modern només serveixen de pegat per tapar la ignorància.

Els fenòmens naturals de cap manera són com els cientificistes els veuen.

La vida amb tots els seus processos i fenòmens es desenvolupa de moment en moment, d’instant en instant, i quan la ment cientificista la deté per analitzar-la, de fet la mata.

Qualsevol inferència extreta d’un fenomen natural qualsevol, de cap manera és igual a la realitat concreta del fenomen, malauradament la ment del científic, al·lucinada per les seves pròpies teories, creu fermament en el realisme de les seves inferències.

L’intel·lecte al·lucinat no només veu en els fenòmens el reflex dels seus propis conceptes, sinó que, a més, i el que és pitjor, vol de manera dictatorial fer que els fenòmens resultin exactes i absolutament iguals a tots aquests conceptes que es porten a l’intel·lecte.

El fenomen de l’al·lucinació intel·lectual és fascinant, cap d’aquests ximples científics ultramoderns admetria la realitat de la seva pròpia al·lucinació.

Certament, els entesos d’aquests temps de cap manera admetrien que se’ls qualifiqués d’al·lucinats.

La força de l’autosuggestió els ha fet creure en la realitat de tots aquests conceptes de l’argot cientificista.

Òbviament, la ment al·lucinada presumeix d’omniscient i de manera dictatorial vol que tots els processos de la natura marxin pels carrils de les seves enteses.

Tan aviat com ha aparegut un fenomen nou, se’l classifica, se l’etiqueta i se’l posa en tal o tal lloc, com si de veritat se l’hagués comprès.

Són milers els termes que s’han inventat per etiquetar fenòmens, però res saben els pseudosapients sobre la realitat d’aquells.

Com a exemple viscut de tot el que en aquest capítol estem afirmant, citarem el cos humà.

En nom de la veritat podem afirmar de forma enfàtica que aquest cos físic és absolutament desconegut per als científics moderns.

Una afirmació d’aquesta classe podria aparèixer com molt insolent davant dels pontífexs del cientifisme modern, inqüestionablement mereixem d’ells l’excomunió.

No obstant això, tenim bases molt sòlides per fer una afirmació tan tremenda; malauradament, les ments al·lucinades estan convençudes de la seva pseudosapiència, que ni remotament podrien acceptar el cru realisme de la seva ignorància.

Si els diguéssim als jerarques del cientifisme modern, que el Comte de Cagliostro, interessantíssim personatge dels segles XVI, XVII, XVIII encara viu en ple segle XX, si els diguéssim que l’insigne Paracels, insigne facultatiu de l’edat mitjana, encara existeix, podeu estar segurs que els jerarques del cientifisme actual se’n riurien de nosaltres i mai acceptarien les nostres afirmacions.

No obstant això, és així: Viuen actualment sobre la faç de la terra els autèntics mutants, homes immortals amb cossos que daten de milers i de milions d’anys enrere.

L’autor d’aquesta obra coneix els mutants, però no ignora l’escepticisme modern, l’al·lucinació dels cientificistes i l’estat de la ignorància dels entesos.

Per tot això de cap manera cauríem en la il·lusió de creure que els fanàtics de l’argot científic acceptessin la realitat de les nostres insòlites declaracions.

El cos de qualsevol mutant és un franc desafiament a l’argot científic d’aquests temps.

El cos de qualsevol mutant pot canviar de figura i retornar després al seu estat normal sense rebre cap dany.

El cos de qualsevol mutant pot penetrar instantàniament en la quarta vertical i fins i tot assumir qualsevol forma vegetal o animal i retornar posteriorment al seu estat normal sense rebre perjudici algun.

El cos de qualsevol mutant desafia violentament vells textos d’Anatomia oficial.

Malauradament, cap d’aquestes declaracions podria vèncer els al·lucinats de l’argot cientificista.

Aquests senyors, asseguts sobre els seus solis pontificis, inqüestionablement ens miraran amb desdeny, potser amb ira, i possiblement fins i tot amb una mica de pietat.

Però, la veritat és el que és, i la realitat dels mutants és un franc desafiament a tota teoria ultramoderna.

L’autor de l’obra coneix els mutants però no espera que ningú el cregui.

Cada òrgan del cos humà està controlat per lleis i forces que ni remotament coneixen els al·lucinats de l’argot cientificista.

Els elements de la natura són en si mateixos desconeguts per a la ciència oficial; les millors fórmules químiques estan incompletes: H2O, dos àtoms d’Hidrogen i un d’Oxigen per formar aigua, resulta empíric.

Si intentem ajuntar en un laboratori l’àtom d’Oxigen amb els dos d’Hidrogen, no resulta aigua ni res perquè aquesta fórmula està incompleta, li falta l’element foc, només amb aquest element citat es podria crear aigua.

La intel·lecció, per molt brillant que sembli, no pot conduir-nos mai a l’experiència del que és real.

La classificació de substàncies i els terminots difícils amb què s’etiqueten les mateixes, només serveix com a pegat per tapar la ignorància.

Això de voler l’intel·lecte que tal o tal substància posseeixi determinat nom i característiques, resulta absurd i insuportable.

Per què l’intel·lecte presumeix d’omniscient? Per què s’al·lucina creient que les substàncies i fenòmens són com ell creu que són? Per què vol la intel·lecció que la natura sigui una rèplica perfecta de totes les seves teories, conceptes, opinions, dogmes, preconceptes, prejudicis?

En realitat, els fenòmens naturals no són com es creu que són, i les substàncies i forces de la natura de cap manera són com l’intel·lecte pensa que són.

La consciència desperta no és la ment, ni la memòria, ni similar. Només la consciència alliberada pot experimentar per si mateixa i de forma directa la realitat de la vida lliure en el seu moviment.

Però hem d’afirmar de forma enfàtica que mentre existeixi dins de nosaltres mateixos qualsevol element subjectiu, la consciència continuarà embotellada entre aquest element i per tant no podrà gaudir de la il·luminació contínua i perfecta.