La Llei del Pèndol

És interessant tenir un rellotge de paret a casa, no només per saber l’hora sinó també per reflexionar una mica.

Sense el pèndol el rellotge no funciona; el moviment del pèndol és profundament significatiu.

En els temps antics el dogma de l’evolució no existia; llavors, els savis entenien allò que els processos històrics es desenvolupen sempre d’acord amb la Llei del Pèndol.

Tot flueix i reflueix, puja i baixa, creix i decreix, va i ve d’acord amb aquesta Llei meravellosa.

No té res d’estrany que tot oscil·li, que tot estigui sotmès al vaivé del temps, que tot evolucioni i involucioni.

En un extrem del pèndol hi ha l’alegria, a l’altre el dolor; totes les nostres emocions, pensaments, anhels, desitjos, oscil·len d’acord amb la Llei del Pèndol.

Esperança i desesperació, pessimisme i optimisme, passió i dolor, triomf i fracàs, guany i pèrdua, corresponen certament als dos extrems del moviment pendular.

Va sorgir Egipte amb tot el seu poder i senyoriu a la vora del riu sagrat, però quan el pèndol se’n va anar a l’altra banda, quan es va aixecar per l’extrem oposat va caure el país dels faraons i es va aixecar Jerusalem, la ciutat estimada dels Profetes.

Va caure Israel quan el pèndol va canviar de posició i va sorgir a l’altre extrem l’Imperi Romà.

El moviment pendular aixeca i enfonsa Imperis, fa sorgir poderoses Civilitzacions i després les destrueix, etc.

Podem col·locar a l’extrem dret del pèndol les diverses escoles pseudo-esotèriques i pseudoocultistes, religions i sectes.

Podem col·locar a l’extrem esquerre del moviment pendular a totes les escoles de tipus materialista, Marxista, ateista, escèptica, etc. Antítesi del moviment pendular, canviants, subjectes a permutació incessant.

El fanàtic religiós, a causa de qualsevol esdeveniment insòlit o decepció, pot anar-se’n a l’altre extrem del pèndol, convertir-se en ateista, materialista, escèptic.

El fanàtic materialista, ateista, a causa de qualsevol fet inusual, potser un esdeveniment metafísic transcendental, un moment de terror indescriptible, pot portar-lo a l’extrem oposat del moviment pendular i convertir-lo en un reaccionari religiós insuportable.

Exemples: Un sacerdot vençut en una polèmica per un Esoterista, desesperat es va tornar incrèdul i materialista.

Vam conèixer el cas d’una dama ateista i incrèdula que a causa d’un fet metafísic concloent i definitiu, es va convertir en una exponent magnífica de l’esoterisme pràctic.

En nom de la veritat, hem de declarar que l’ateista materialista veritable i absolut, és una farsa, no existeix.

Davant la proximitat d’una mort inevitable, davant un instant d’indescriptible terror, els enemics de l’etern, els materialistes i incrèduls, passen instantàniament a l’altre extrem del pèndol i resulten orant, plorant i clamant amb fe infinita i enorme devoció.

El mateix Karl Marx, autor del Materialisme Dialèctic, va ser un fanàtic religiós jueu, i després de la seva mort, li van retre pompes fúnebres de gran rabí.

Karl Marx, va elaborar la seva Dialèctica Materialista amb un sol propòsit: “CREAR UNA ARMA PER DESTRUIR TOTES LES RELIGIONS DEL MÓN PER MITJÀ DE L’ESCEPTICISME”.

És el cas típic de les gelosia religioses portades a l’extrem; de cap manera podria acceptar Marx l’existència d’altres religions i va preferir destruir-les mitjançant la seva Dialèctica.

Karl Marx va complir un dels Protocols de Sió que diu textualment: “No importa que omplim el món de materialisme i de repugnant ateisme, el dia en què nosaltres triunfem, ensenyarem la religió de Moisès degudament codificada i en forma dialèctica, i no permetrem al món cap altra religió”.

Molt interessant resulta que a la Unió Soviètica les religions siguin perseguides i al poble se li ensenyi dialèctica materialista, mentre que a les sinagogues s’estudia el Talmud, la Bíblia i la religió, i treballen lliurement sense cap problema.

Els amos del govern Rus són fanàtics religiosos de la Llei de Moisès, però ells enverinen el poble amb la farsa aquesta del Materialisme Dialèctic.

Jamés ens pronunciaríem contra el poble d’Israel; només estem declarant contra certa elit de doble joc que, perseguint fins inconfessables, enverina el poble amb Dialèctica Materialista, mentre en secret practica la religió de Moisès.

Materialisme i espiritualisme, amb tota la seva seqüela de teories, prejudicis i pre-conceptes de tota espècie, es processen a la ment d’acord amb la Llei del Pèndol i canvien de moda d’acord amb els temps i els costums.

Esperit i matèria són dos conceptes molt discutibles i espinosos que ningú entén.

Res sap la ment sobre l’esperit, res sap sobre la matèria.

Un concepte no és més que això, un concepte. La realitat no és un concepte encara que la ment pot forjar-se molts conceptes sobre la realitat.

L’esperit és l’esperit (l’Ésser), i només a si mateix pot conèixer-se.

Escrit està: “L’ÉSSER ÉS L’ÉSSER I LA RAÓ DE SER ÉS EL MATEIX ÉSSER”.

Els fanàtics del Déu matèria, els científics del Materialisme Dialèctic són empírics i absurds en un cent per cent. Parlen sobre matèria amb una autosuficiència enlluernadora i estúpida, quan en realitat no en saben res.

Què és matèria? Quin d’aquests ximples científics ho sap? La tan cantada matèria és també un concepte massa discutible i força espinós.

Quina és la matèria?, El cotó?, El ferro?, La carn?, El midó?, Una pedra?, El coure?, Un núvol o què? Dir que tot és matèria seria tan empíric i absurd com assegurar que tot l’organisme humà és un fetge, o un cor o un ronyó. Òbviament una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, cada òrgan és diferent i cada substància és diferent. Llavors, quina de totes aquestes substàncies és la tan cantada matèria?

Amb els conceptes del pèndol juga molta gent, però en realitat els conceptes no són la realitat.

La ment només coneix formes il·lusòries de la natura, però res sap sobre la veritat continguda en aquestes formes.

Les teories passen de moda amb el temps i amb els anys, i el que un va aprendre a l’escola resulta que després ja no serveix; conclusió: ningú sap res.

Els conceptes de l’extrema dreta o de l’extrema esquerra del pèndol passen com les modes de les dones, tots aquests són processos de la ment, coses que succeeixen a la superfície de l’enteniment, ximpleries, vanitats de l’intel·lecte.

A qualsevol disciplina psicològica se li oposa una altra disciplina, a qualsevol procés psicològic lògicament estructurat, se li oposa un altre semblant, i després de tot, què?

El que és real, la veritat, és el que ens interessa; però això no és qüestió del pèndol, no es troba entre el vaivé de les teories i creences.

La veritat és el desconegut d’instant en instant, de moment en moment.

La veritat està al centre del pèndol, no a l’extrema dreta i tampoc a l’extrema esquerra.

Quan a Jesús li van preguntar: Què és la veritat?, va guardar un profund silenci. I quan al Budha li van fer la mateixa pregunta, va girar l’esquena i es va retirar.

La veritat no és qüestió d’opinions, ni de teories, ni de prejudicis d’extrema dreta o d’extrema esquerra.

El concepte que la ment pot forjar-se sobre la veritat, mai és la veritat.

La idea que l’enteniment tingui sobre la veritat, mai és la veritat.

L’opinió que tinguem sobre la veritat, per molt respectable que aquella sigui, de cap manera és la veritat.

Ni els corrents espiritualistes ni els seus oponents materialistes, poden conduir-nos mai a la veritat.

La veritat és quelcom que ha de ser experimentat en forma directa, com quan un posa el dit al foc i es crema, o com quan un empassa aigua i s’ofega.

El centre del pèndol està dins de nosaltres mateixos, i és allà on hem de descobrir i experimentar en forma directa el que és real, la veritat.

Necessitem auto-explorar-nos directament per auto-descobrir-nos i conèixer-nos profundament a si mateixos.

L’experiència de la veritat només s’esdevé quan hem eliminat els elements indesitjables que en el seu conjunt constitueixen el meu mateix.

Només eliminant l’error ve la veritat. Només desintegrant el “Jo mateix”, els meus errors, els meus prejudicis i temors, les meves passions i desitjos, creences i fornicacions, encastellaments intel·lectuals i autosuficiències de tota espècie, s’esdevé a nosaltres l’experiència del que és real.

La veritat no té res a veure amb el que s’hagi dit o deixat de dir, amb el que s’hagi escrit o deixat d’escriure, ella només s’esdevé a nosaltres quan el “mi mateix” ha mort.

La ment no pot buscar la veritat perquè no la coneix. La ment no pot reconèixer la veritat perquè mai l’ha conegut. La veritat s’esdevé a nosaltres en forma espontània quan hem eliminat tots els elements indesitjables que constitueixen el “mi mateix”, el “jo mateix”.

Mentre la consciència continuï embotellada entre el jo mateix, no podrà experimentar allò que és el que és real, allò que està més enllà del cos, dels afectes i de la ment, allò que és la veritat.

Quan el mi mateix queda reduït a polseguera còsmica, la consciència s’allibera per despertar definitivament i experimentar en forma directa la veritat.

Amb justa raó va dir el Gran Kabir Jesús: “CONEIXEU LA VERITAT I ELLA US FARÀ LLIURES”.

De què serveix a l’home conèixer cinquanta mil teories si mai ha experimentat la Veritat?

El sistema intel·lectual de qualsevol home és molt respectable, però a qualsevol sistema se li oposa un altre i ni un ni l’altre és la veritat.

Val més auto-explorar-nos per auto-coneixer-nos i experimentar un dia en forma directa, el que és real, la VERITAT.