Saltar al contingut

La Vida

Encara que sembli increïble, és ben cert i de tota veritat, que aquesta tan sorollosa civilització moderna és espantosament lletja, no reuneix les característiques transcendentals del sentit estètic, està desproveïda de bellesa interior.

És molt el que presumim amb aquests horripilants edificis de sempre, que semblen veritables rateres.

El món s’ha tornat tremendament avorrit, els mateixos carrers de sempre i els habitatges horripilants per tot arreu.

Tot això s’ha tornat cansat, al Nord i al Sud, a l’Est i a l’Oest del Món.

És el mateix uniforme de sempre: horripilant, nauseabund, estèril. Modernisme!, exclamen les multituds.

Semblem veritables galls dindi vanitosos amb el vestit que carreguem i amb les sabates molt brillants, encara que per aquí, per allà i allà circulin milions d’infeliços afamats desnodrits, miserables.

La senzillesa i bellesa natural, espontània, ingènua, desproveïda d’artificis i pintures vanitoses, ha desaparegut en el Sexe Femení. Ara som moderns, així és la vida.

La gent s’ha tornat espantosament cruel: la caritat s’ha refredat, ja ningú s’apiada de ningú.

Els aparadors dels luxosos magatzems resplendeixen amb luxoses mercaderies que definitivament estan fora de l’abast dels infeliços.

L’únic que poden fer els paries de la vida és contemplar sedes i joies, perfums de luxosos flascons i paraigües per als xàfecs; veure sense poder tocar, suplici semblant al del Tàntal.

La gent d’aquests temps moderns s’ha tornat massa grollera: el perfum de l’amistat i la fragància de la sinceritat han desaparegut radicalment.

Gemeguen les multituds sobrecarregades d’impostos; tothom està en problemes, ens deuen i devem; ens jutgen i no tenim amb què pagar, les preocupacions esquarteren cervells, ningú viu tranquil.

Els buròcrates amb la corba de la felicitat en els seus ventres i un bon cigar a la boca, en el qual psicològicament es recolzen, juguen malabars polítics amb la ment sense importar-los un rave el dolor dels pobles.

Ningú és feliç en aquests temps i menys la classe mitjana, aquesta es troba entre l’espasa i la paret.

Rics i pobres, creients i descreguts, comerciants i mendicants, sabaters i llauners, viuen perquè han de viure, neguen en vi les seves tortures i fins i tot es converteixen en drogoaddictes per escapar de si mateixos.

La gent es va tornar maliciosa, recelosa, desconfiada, astuta, perversa; ja ningú creu en ningú; s’inventen diàriament noves condicions, certificats, traves de tot gènere, documents, credencials, etc., i de totes maneres res d’això serveix ja, els astuts es burlen de totes aquestes ximpleries: no paguen, esquiven la llei encara que els toqui anar amb els seus ossos a la presó.

Cap ocupació dona felicitat; el sentit del veritable amor s’ha perdut i la gent es casa avui i es divorcia demà.

La unitat de les llars s’ha perdut lamentablement, la vergonya orgànica ja no existeix, el lesbianisme i l’homosexualisme s’han tornat més comuns que rentar-se les mans.

Saber alguna cosa sobre tot això, tractar de conèixer la causa de tanta podridura, inquirir, buscar, és certament el que ens proposem en aquest llibre.

Estic parlant en el llenguatge de la vida pràctica, desitjós de saber què és el que s’amaga darrere d’aquesta màscara horripilant de l’existència.

Estic pensant en veu alta i que diguin els bergants de l’intel·lecte el que els vingui de gust.

Les teories ja s’han tornat canses i fins i tot es venen i revenen al mercat. Llavors què?

Les teories només serveixen per ocasionar-nos preocupacions i amargar-nos més la vida.

Amb justa raó va dir Goethe: “Tota teoria és grisa i només és verd l’arbre de daurades fruites que és la vida”…

Ja les pobres gents es van cansar amb tantes teories, ara es parla molt sobre practicisme, necessitem ser pràctics i conèixer realment les causes dels nostres patiments.