Normes Intel·lectuals

En el terreny de la vida pràctica cada persona té el seu criteri, la seva forma més o menys rància de pensar, i mai s’obre a allò nou; això és irrefutable, irrebatible, incontrovertible.

La ment de l’humanoide intel·lectual està degenerada, deteriorada, en franc estat d’involució.

Realment l’entesa de la humanitat actual és similar a una vella estructura mecànica inert i absurda, incapaç per si mateixa de qualsevol fenomen d’elasticitat autèntica.

Falta ductilitat a la ment, es troba enfrascada en múltiples normes rígides i extemporànies.

Cadascú té el seu criteri i determinades normes rígides dins de les quals acciona i reacciona incessantment.

El més greu de tota aquesta qüestió és que les milionades de criteris equivalen a milionades de normes putrefactes i absurdes.

En tot cas la gent mai se sent equivocada, cada cap és un món i no hi ha dubte que entre tants racons mentals existeixen molts sofismes de distracció i estupideses insuportables.

Però el criteri estret de les multituds ni remotament sospita l’embotellament intel·lectiu en què es troba.

Aquesta gent moderna amb cervell d’escarabat pensa de si mateixa el millor, presumeixen de liberals, de súper-genis, creuen que tenen un criteri molt ampli.

Els ignorants il·lustrats resulten ser els més difícils, ja que en realitat, parlant aquesta vegada en sentit socràtic direm: “no només no saben, sinó que, a més, ignoren que no saben”.

Els bergants de l’intel·lecte aferrats a aquestes normes antiquades del passat es processen violentament en virtut del seu propi embotellament i es neguen de forma emfàtica a acceptar alguna cosa que de cap manera pot encaixar dins de les seves normes d’acer.

Pensen els sapastres il·lustrats que tot allò que per una o altra causa se surti del camí rígid dels seus procediments oxidats és absurd en un cent per cent. Així d’aquesta manera aquesta pobra gent de criteri tan difícil s’auto-enganya miserablement.

Presumeixen de genials els pseudo-sapient d’aquesta època, veuen amb desdeny a qui té valor d’apartar-se de les seves normes corcades pel temps, el pitjor de tot és que ni remotament sospiten la crua realitat de la seva pròpia torpesa.

La mesquinesa intel·lectual de les ments ràncies és tal que fins i tot es dona el luxe d’exigir demostracions sobre això que és el real, sobre això que no és de la ment.

No volen entendre la gent de l’enteniment raquític i intolerant que l’experiència d’allò real només advé en absència de l’ego.

Inqüestionablement de cap manera seria possible reconèixer directament els misteris de la vida i de la mort mentre no s’hagi obert dins de nosaltres mateixos la ment interior.

No està de més repetir en aquest capítol que només la consciència superlatives de l’Ésser pot conèixer la veritat.

La ment interior només pot funcionar amb les dades que aporta la consciència Còsmica de l’ÉSSER.

L’intel·lecte subjectiu, amb la seva dialèctica raonativa, res pot saber sobre això que escapa a la seva jurisdicció.

Ja sabem que els conceptes de contingut de la dialèctica raonativa s’elaboren amb les dades aportades pels sentits de percepció externa.

Els qui es troben embotellats dins dels seus procediments intel·lectuals i normes fixes, presenten sempre resistència a aquestes idees revolucionàries.

Només dissolent l’EGO de forma radical i definitiva és possible despertar la consciència i obrir realment la ment interior.

No obstant això, com vulgui que aquestes declaracions revolucionàries no caben dins de la lògica formal, ni tampoc dins de la lògica dialèctica, la reacció subjectiva de les ments involucionants oposa resistència violenta.

Volen aquesta pobra gent de l’intel·lecte ficar l’oceà dins d’un got de vidre, suposen que la universitat pot controlar tota la saviesa de l’univers i que totes les lleis del Cosmos estan obligades a sotmetre’s a les seves velles normes acadèmiques.

Ni de lluny sospiten aquests intonsos, models de saviesa, l’estat degeneratiu en què es troben.

A vegades ressalten tal gent per un moment quan vénen al món Esoterista, però aviat s’apaguen com focs follets, desapareixen del panorama de les inquietuds espirituals, se’ls empassa l’intel·lecte i desapareixen de l’escena per sempre.

La superficialitat de l’intel·lecte mai pot penetrar en el fons legítim de l’ÉSSER, però els processos subjectius del racionalisme poden portar els necis a qualsevol classe de conclusions molt brillants però absurdes.

El poder formulatiu de conceptes lògics de cap manera implica l’experiència d’allò real.

El joc convincent de la dialèctica raonativa, auto-fascina el raonador fent-li confondre sempre gat amb llebre.

La brillant processó d’idees ofusca el bergant de l’intel·lecte i li dona certa auto-suficiència tan absurda com per rebutjar tot allò que no faci olor a pols de biblioteques i tinta d’universitat.

El “delirium tremens” dels borratxos alcohòlics tenen símptomes inconfusibles, però el dels ebrios de les teories es confon fàcilment amb la genialitat.

En arribar a aquesta part del nostre capítol, direm que certament resulta molt difícil saber on acaba l’intel·lectualisme dels bergants i on comença la bogeria.

Mentre continuem embotellats dins de les normes podrides i ràncies de l’intel·lecte, serà quelcom més que impossible l’experiència d’això que no és de la ment, d’això que no és del temps, d’això que és allò real.