Treball Crístic

El Crist íntim sorgeix interiorment en el treball relacionat amb la dissolució del Jo Psicològic.

Òbviament, El Crist interior només advé en el moment culminant dels nostres esforços intencionals i patiments voluntaris.

L’adveniment del foc Crístic és l’esdeveniment més important de la nostra pròpia vida.

El Crist íntim es fa llavors càrrec de tots els nostres processos mentals, emocionals, motors, instintius i sexuals.

Inqüestionablement, El Crist íntim és el nostre salvador interior profund.

Ell, sent perfecte en ficar-se en nosaltres, semblaria com imperfecte; sent cast semblaria com si no ho fos, sent just semblaria com si no ho fos.

Això és semblant als diferents reflexos de la llum. Si usa ulleres blaves tot ens semblarà blau i si les usem de color vermell veurem totes les coses d’aquest color.

Ell, tot i que sigui blanc, vist des de fora cada qual el veurà a través del cristall psicològic amb què se’l mira; per això és que la gent veient-lo, no el veu.

En fer-se càrrec de tots els nostres processos psicològics, el Senyor de perfecció pateix l’indicible.

Convertit en home entre els homes, ha de passar per moltes proves i suportar temptacions indecibles.

La temptació és foc, el triomf sobre la temptació és Llum.

L’iniciat ha d’aprendre a viure perillosament; així està escrit; això ho saben els alquimistes.

L’iniciat ha de recórrer amb fermesa la Senda del Fil de la navalla; a un i altre costat del difícil camí existeixen abismes espantosos.

En la difícil senda de la dissolució de l’Ego existeixen complexos camins que tenen la seva arrel precisament en el camí real.

Òbviament, de la senda del Fil de la Navalla es desprenen múltiples sendes que no condueixen enlloc; algunes d’elles ens porten a l’abisme i a la desesperació.

Existeixen sendes que podrien convertir-nos en majestats de tals o quals zones de l’univers, però que de cap manera ens portarien de retorn al si de l’Etern Pare Còsmic Comú.

Existeixen sendes fascinants, de santíssima aparença, inefables, desafortunadament només poden conduir-nos a la involució submergida dels mons inferns.

En el treball de la dissolució del Jo necessitem lliurar-nos per complet al Crist Interior.

A vegades apareixen problemes de difícil solució; de sobte; el camí es perd en laberints inexplicables i no se sap per on continua; només l’obediència absoluta al Crist Interior i al Pare que està en secret pot en aquests casos orientar-nos sàviament.

La Senda del Fil de la Navalla està plena de perills per dins i per fora.

La moral convencional de res serveix; la moral és esclava dels costums; de l’època; del lloc.

El que va ser moral en èpoques passades ara resulta immoral; el que va ser moral a l’edat mitjana en aquests temps moderns pot resultar immoral. El que en un país és moral en un altre país és immoral, etc.

En el treball de la dissolució de l’Ego succeeix que a vegades quan pensem que anem molt bé, resulta que anem molt mal.

Els canvis són indispensables durant l’avanç esotèric, més la gent reaccionària roman embotellada en el passat; es petrifiquen en el temps i tronen i llampeguen contra nosaltres a mesura que realitzem avenços psicològics de fons i canvis radicals.

La gent no resisteix els canvis de l’iniciat; volen que aquest continuï petrificat en múltiples ahirs.

Qualsevol canvi que l’iniciat realitzi és classificat immediatament com immoral.

Mirant les coses des d’aquest angle a la llum del treball Crístic, podem evidenciar clarament la ineficàcia dels diversos codis de moral que al món s’han escrit.

Inqüestionablement El Crist manifest i, no obstant això, ocult en el cor de l’home real; en fer-se càrrec dels nostres diversos estats psicològics, sent desconegut per a la gent és de fet qualificat com cruel, immoral i pervers.

Resulta paradoxal que la gent adori el Crist i, no obstant això, li acomodi tan horripilants qualificatius.

Òbviament la gent inconscient i adormida només vol un Crist històric, antropomòrfic, d’estàtues i dogmes inquebrantables, al qual puguin acomodar fàcilment tots els seus codis de moral maldestre i rància i tots els seus prejudicis i condicions.

La gent no pot concebre mai el Crist Íntim en el cor de l’home; les multituds només adoren el cristo estàtua i això és tot.

Quan un parla a les multituds, quan un els declara el cru realisme del Crist revolucionari; del Crist vermell, del Crist rebel, de seguida rep qualificatius com els següents: blasfem, heretge, malvat, profanador, sacríleg, etc.

Així són les multituds, sempre inconscients; sempre adormides. Ara comprendrem per què el Crist crucificat al Gòlgota exclama amb totes les forces de la seva ànima: Pare meu perdona’ls perquè no saben el que fan!

El Crist en si mateix sent un, apareix com molts; per això s’ha dit que és unitat múltiple perfecta. Al que sap, la paraula dóna poder; ningú la va pronunciar, ningú la pronunciarà, sinó només aquell que L’HE TINGUT ENCARNAT.

Encarnar-lo és el fonamental en el treball avançat del Jo pluralitzat.

El senyor de perfecció treballa en nosaltres a mesura que ens esforcem conscientment en el treball sobre nosaltres mateixos.

Resulta espantosament dolorós el treball que el Crist Íntim ha de realitzar dins de la nostra pròpia psique.

En veritat que el nostre Mestre interior ha de viure tot el seu viacrucis en el fons mateix de la nostra pròpia ànima.

Escrit està: “A Déu pregant i amb el mall donant”. També està escrit: “Ajuda’t que jo t’ajudaré”.

Suplicar a la divina Mare Kundalini és fonamental quan es tracta de dissoldre agregats psíquics indesitjables, però el Crist Íntim en els rerefons més profunds del mi mateix, opera sàviament d’acord amb les pròpies responsabilitats que ell llença sobre les seves espatlles.