Acusar-se a Si Mateix

L’Essència que cadascú de nosaltres porta al seu interior ve de dalt, del Cel, de les estrelles… Inqüestionablement l’Essència meravellosa prové de la nota “LA” (La Via Làctia, la Galàxia en què vivim).

Preciosa l’Essència passa a través de la nota “SOL” (El Sol) i després de la nota “FA” (La Zona Planetària) entra en aquest món i penetra en el nostre propi interior. Els nostres pares van crear el cos apropiat per a la recepció d’aquesta Essència que ve de les Estrelles…

Treballant intensament sobre nosaltres mateixos i sacrificant-nos pels nostres semblants, tornarem victoriosos al si profund d’Urània… Nosaltres estem vivint en aquest món per algun motiu, per a alguna cosa, per algun factor especial…

Òbviament en nosaltres hi ha molt que hem de veure, estudiar i comprendre, si és que en realitat anhelem saber alguna cosa sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra pròpia vida… Tràgica és l’existència d’aquell que mor sense haver conegut el motiu de la seva vida…

Cadascú de nosaltres ha de descobrir per si mateix el sentit de la seva pròpia vida, allò que el manté presoner a la presó del dolor… Ostensiblement hi ha en cadascú de nosaltres alguna cosa que ens amarga la vida i contra la qual necessitem lluitar fermament… No és indispensable que continuem en desgràcia, és impostergable reduir a pols còsmica allò que ens fa tan dèbils i infeliços.

De res serveix envanir-nos amb títols, honors, diplomes, diners, van racionalisme subjectiu, conegudes virtuts, etc., etc., etc. No hem d’oblidar mai que la hipocresia i les ximples vanitats de la falsa personalitat, fan de nosaltres gent maldestra, rància, retardatària, reaccionària, incapaç per veure el que és nou…

La mort té molts significats tant positius com negatius. Considerem aquella magnífica observació del “Gran KABIR Jesús el Crist”: “Que els morts sepultin els seus morts”. Molta gent encara que viu està de fet morta per a tot possible treball sobre si mateixa i per tant, per a qualsevol transformació íntima.

Són persones embotellades entre els seus dogmes i creences; gent petrificada en els records de molts passats; individus plens de prejudicis ancestrals; persones esclaves del què diran, espantosament tèbies, indiferents, de vegades “sabenutes” convençudes d’estar en la veritat perquè així els ho van dir, etc., etc., etc.

No volen aquesta gent entendre que aquest món és un “Gimnàs Psicològic” mitjançant el qual seria possible aniquilar aquella lletjor secreta que tots portem dins… Si aquelles pobres persones compressin l’estat tan lamentable en què es troben, tremolarien d’horror…

Però, tals persones pensen sempre de si mateixes el millor; es vanten de les seves virtuts, se senten perfectes, bondadoses, servicials, nobles, caritatives, intel·ligents, complidores dels seus deures, etc. La vida pràctica com a escola és formidable, però prendre-la com un fi en si mateixa, és manifestament absurd.

Els que prenen la vida en si mateixa, tal com es viu diàriament, no han comprès la necessitat de treballar sobre si mateixos per aconseguir una “Transformació Radical”. Malauradament la gent viu mecànicament, mai han sentit dir res sobre el treball interior…

Canviar és necessari, però la gent no sap com canviar; pateixen molt i ni tan sols saben per què pateixen… Tenir diners no és tot. La vida de moltes persones riques sol ser veritablement tràgica…