El Centre de Gravetat Permanent

No existint una veritable individualitat, resulta impossible que hi hagi continuïtat de propòsits.

Si no existeix l’individu psicològic, si en cadascun de nosaltres viuen moltes persones, si no hi ha subjecte responsable, seria absurd exigir-li a algú continuïtat de propòsits.

Bé sabem que dins d’una persona viuen moltes persones, llavors el sentit ple de la responsabilitat no existeix realment en nosaltres.

El que un Jo determinat afirma en un instant donat, no pot revestir cap seriositat degut al fet concret de que qualsevol altre Jo pot afirmar exactament el contrari en qualsevol altre moment.

El greu de tot això és que molta gent creu posseir el sentit de responsabilitat moral i s’autoenganya afirmant ser sempre les mateixes.

Hi ha persones que en qualsevol instant de la seva existència venen als estudis gnòstics, resplendeixen amb la força de l’anhel, s’entusiasmen amb el treball esotèric i fins i tot juren consagrar la totalitat de la seva existència a aquestes qüestions.

Inqüestionablement tots els germans del nostre moviment arriben fins a admirar a un entusiasta així.

Un no pot fer altra cosa que sentir gran alegria en escoltar persones d’aquesta classe, tan devotes i definitivament sinceres.

No obstant això l’idil·li no dura gaire temps, qualsevol dia degut a tal o qual motiu just o injust, senzill o complicat, la persona es retira de la Gnosis, llavors abandona el treball i per tal d’arreglar el desficaci, o tractant de justificar-se a si mateixa, s’afilia a qualsevol altra organització mística i pensa que ara va millor.

Tot aquest anar i venir, tot aquest canviar incessant d’escoles, sectes, religions, es deu a la multiplicitat de Jos que en el nostre interior lluiten entre si per la seva pròpia supremacia.

Com que cada Jo posseeix el seu propi criteri, la seva pròpia ment, les seves pròpies idees, és a penes normal aquest canvi de parers, aquest voletejar constant d’organització, d’ideal en ideal, etc.

El subjecte en si, no és més que una màquina que tan aviat serveix de vehicle a un Jo com a un altre.

Alguns Jos místics s’autoenganyen, després d’abandonar tal o qual secta resolen creure’s Déus, brillen com llums fátues i per últim desapareixen.

Hi ha persones que per un moment es treuen el cap al treball esotèric i després en l’instant en què un altre Jo intervé, abandonen definitivament aquests estudis i es deixen empassar per la vida.

Òbviament si un no lluita contra la vida, aquesta se’l devora i són rars els aspirants que de veritat no es deixen empassar per la vida.

Existint dins de nosaltres tota una multiplicitat de Jos, el centre de gravetat permanent no pot existir.

És a penes normal que no tots els subjectes s’autorealitzin íntimament. Bé sabem que l’autorealització íntima de l’ésser exigeix continuïtat de propòsits i com que és molt difícil trobar a algú que tingui un centre de gravetat permanent, llavors no és estrany que sigui molt rara la persona que arribi a l’autorealització interior profunda.

El normal és que algú s’entusiasmi pel treball esotèric i que després l’abandoni; l’estrany és que algú no abandoni el treball i arribi a la meta.

Certament i en nom de la veritat, afirmem que el Sol està fent un experiment de laboratori molt complicat i terriblement difícil.

Dins de l’animal intel·lectual equivocadament anomenat home, existeixen gèrmens que convenientment desenvolupats poden convertir-se en homes solars.

No obstant això no està de més aclarir que no és segur que aquests gèrmens es desenvolupin, el normal és que es degenerin i es perdin lamentablement.

En tot cas els citats gèrmens que han de convertir-nos en homes solars necessiten d’un ambient adequat, doncs és ben sabut que la llavor, en un medi estèril no germina, es perd.

Perquè la llavor real de l’home dipositada en les nostres glàndules sexuals, pugui germinar es necessita continuïtat de propòsits i cos físic normal.

Si els científics continuen fent assajos amb les glàndules de secreció interna, qualsevol possibilitat de desenvolupament dels esmentats gèrmens podrà perdre’s.

Encara que sembli increïble, les formigues van passar ja per un procés similar, en un remot passat arcaic del nostre planeta Terra.

Un s’omple d’assombrament en contemplar la perfecció d’un palau de formigues. No hi ha dubte de que l’ordre establert en qualsevol formiguer és formidable.

Aquells Iniciats que han despertat consciència saben per experiència mística directa, que les formigues en temps que ni remotament sospiten els historiadors més grans del món, van ser una raça humana que va crear una, poderosíssima civilització socialista.

Llavors van eliminar els dictadors d’aquella família, Les diverses sectes religioses i el lliure albir, doncs tot això els restava poder i ells necessitaven ser totalitaris en el sentit més complet de la paraula.

En aquestes condicions, eliminada la iniciativa individual i el dret religiós, l’animal intel·lectual es va precipitar pel camí de la involució i degeneració.

A tot l’anterior s’hi van afegir els experiments científics; trasplantaments d’òrgans, glàndules, assajos amb hormones, etc., etc., etc., el resultat dels quals va ser l’empetitsiment gradual i l’alteració morfològica d’aquells organismes humans fins a convertir-se per últim en les formigues que coneixem.

Tota aquella civilització, tots aquests moviments relacionats amb l’ordre social establert es van tornar mecànics i es van heretar de pares a fills; avui un s’omple de sombrament en veure un formiguer, però no podem fer altra cosa que lamentar la seva falta d’intel·ligència.

Si no treballem sobre si mateixos, involucionem i degenerem espantosament.

L’experiment que el Sol està fent en el laboratori de la natura, certament a més de ser difícil ha donat molt pocs resultats.

Crear homes solars només és possible quan existeix veritable cooperació en cadascun de nosaltres.

No és possible la creació de l’home solar si no establim abans un centre de gravetat permanent en el nostre interior.

Com podríem tenir continuïtat de propòsits si no establim en la nostra psiquis el centre de gravetat?

Qualsevol raça creada pel Sol, certament no té un altre objectiu en la natura, que el de servir als interessos d’aquesta creació i a l’experiment solar.

Si el Sol fracassa en el seu experiment, perd tot interès per una raça així i aquesta de fet queda condemnada a la destrucció i a la involució.

Cadascuna de les races que han existit sobre la faç de la Terra ha servit per a l’experiment solar. De cada raça ha aconseguit el Sol alguns triomfs, collint petits grups d’homes solars.

Quan una raça ha donat els seus fruits, desapareix en forma progressiva o pereix violentament mitjançant grans catàstrofes.

La creació d’homes solars és possible quan un lluita per independitzar-se de les forces lunars. No hi ha dubte de que tots aquests Jos que portem en la nostra psiquis, són de tipus exclusivament lunar.

De cap manera seria impossible alliberar-nos de la força lunar si no establíssim prèviament en nosaltres un centre de gravetat permanent.

Com podríem dissoldre la totalitat del Jo pluralitzat si no tenim continuïtat de propòsits? De quina manera podríem tenir continuïtat de propòsits sense haver establert prèviament en la nostra psiquis un centre de gravetat permanent?

Com que la raça actual en comptes d’independitzar-se de la influència lunar, ha perdut tot interès per la intel·ligència solar, inqüestionablement s’ha condemnat a si mateixa cap a la Involució i degeneració.

No és possible que l’home veritable sorgeixi mitjançant la mecànica evolutiva. Bé sabem que l’evolució i la seva germana bessona la involució, són tan sols dues lleis que constitueixen l’eix mecànic de tota la natura. S’evoluciona fins a un cert punt perfectament definit i després ve el procés involutiu; a tota pujada li succeeix una baixada i viceversa.

Nosaltres som exclusivament màquines controlades per diferents Jos. Servim a l’economia de la natura, no tenim una individualitat definida com suposen equivocadament molts pseudoesoteristes i pseudocultistes.

Necessitem canviar amb urgència màxima a fi de que els gèrmens de l’home donin els seus fruits.

Només treballant sobre si mateixos amb veritable continuïtat de propòsits i sentit complet de responsabilitat moral podem convertir-nos en homes solars. Això implica consagrar la totalitat de la nostra existència al treball esotèric sobre si mateixos.

Aquells que tenen esperança en arribar a l’estat solar mitjançant la mecànica de l’evolució, s’enganyen a si mateixos i es condemnen de fet a la degeneració Involutiva.

En el treball esotèric no podem donar-nos el luxe de la versatilitat; aquells que tenen idees baldufes, aquells que avui treballen sobre la seva psiquis i demà es deixen empassar per la vida, aquells que busquen evasives, justificacions, per abandonar el treball esotèric degeneraran i involucionaran.

Alguns ajorna l’error, deixen tot per a un demà mentre milloren la seva situació econòmica, sense tenir en compte que l’experiment solar és quelcom molt diferent al seu criteri personal i als seus coneguts projectes.

No és tan fàcil convertir-se en home solar quan carreguem la Lluna en el nostre interior, (L’Ego és lunar).

La terra té dues llunes; la segona d’aquesta és anomenada Lilith i es troba un poc més distant que la lluna blanca.

Els astrònoms solen veure a Lilith com una llentilla doncs és de molt poca mida. Aquesta és la Lluna negra.

Les forces més sinistres de l’Ego arriben a la Terra des de Lilith i produeixen resultats psicològics infrahumans i bestials.

Els crims de la premsa Vermella, assassinats més monstruosos de la història, els delictes més insospitats, etc., etc., etc., es deuen a les ones vibratòries de Lilith.

La doble influència lunar representada en l’ésser humà mitjançant l’Ego que carrega en el seu interior fa de nosaltres un veritable fracàs.

Si no veiem la urgència de lliurar la totalitat de la nostra existència al treball sobre si mateixos amb el propòsit d’alliberar-nos de la doble força lunar, acabarem empassats per la Lluna, involucionant, degenerant cada vegada més i més dins de certs estats que bé podríem qualificar d’inconscients i infraconscients.

El greu de tot això és que no posseïm la veritable individualitat, si tinguéssim un centre de gravetat permanent treballaríem de veritat seriosament fins a aconseguir l’estat solar.

Hi ha tantes disculpes en aquestes qüestions, hi ha tantes evasives, existeixen tantes atraccions fascinants, que de fet sol fer-se gairebé impossible comprendre per tal motiu la urgència del treball esotèric.

No obstant això el petit marge que tenim del lliure albir i l’Ensenyament Gnòstica orientada cap al treball pràctic, podrien servir-nos de basament per als nostres nobles propòsits relacionats amb l’experiment solar.

La ment baldufa no entén el que aquí estem dient, llegeix aquest capítol i posteriorment l’oblida; ve després un altre llibre i un altre, i al final concloem afiliant-nos a qualsevol institució que ens vengui passaport per al cel, que ens parli en forma més optimista, que ens asseguri comoditats en el més enllà.

Així és la gent, meres marionetes controlades per fils invisibles, ninots mecànics amb idees baldufes i sense continuïtat de propòsits.