El Publicà i el Fariseu

Reflexionant una mica sobre les diverses circumstàncies de la vida, val la pena comprendre seriosament les bases sobre les quals descansem.

Una persona descansa sobre la seva posició, una altra sobre els diners, aquella sobre el prestigi, aquesta altra sobre el seu passat, aquesta altra sobre tal o qual títol, etc., etc., etc.

El més curiós és que tots, ja sigui ric o captaire, necessitem de tots i vivim de tots, encara que estiguem inflats d’orgull i vanitat.

Pensem per un moment en allò que ens puguin prendre. Quina seria la nostra sort en una revolució de sang i aiguardent? En què quedarien les bases sobre les quals descansem? Ai de nosaltres, ens creiem molt forts i som espantosament febles!

El “Jo” que sent en si mateix la base sobre la qual descansem, ha de ser dissolt si és que realment anhelem l’autèntica Benaurança.

Aquest “Jo” subestima la gent, se sent millor que tothom, més perfecte en tot, més ric, més intel·ligent, més expert en la vida, etc.

Resulta molt oportú citar ara aquella paràbola de Jesús el Gran KABIR, sobre els dos homes que pregaven. Va ser dita a uns que confiaven en si mateixos com a justos, i menyspreaven els altres.

Jesús el Crist, va dir: “Dos homes van pujar al Temple a pregar; un era Fariseu i l’altre Publicà. El Fariseu, posat dempeus pregava amb si mateix d’aquesta manera: Déu. Et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni tan sols com aquest Publicà: dejuno dues vegades a la setmana, dono el delme de tot el que guanyo. Més el Publicà estant lluny, no volia ni alçar els ulls al cel, sinó que es colpejava el pit dient: “Déu, sigues propici a mi, pecador”. Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat abans que l’altre; perquè qualsevol que s’enalteix serà humiliat; i el que s’humilia serà enaltit”. (Lluc XVIII, 10-14)

Començar a adonar-se de la pròpia nimietat i misèria en què ens trobem, és absolutament impossible mentre existeixi en nosaltres el concepte aquest del “Més”. Exemples: Jo sóc més just que aquell, més savi que tal, més virtuós que tal altre, més ric, més expert en les coses de la vida, més cast, més complidor dels seus deures, etc., etc., etc.

No és possible passar a través de l’ull d’una agulla mentre siguem “rics”, mentre en nosaltres existeixi aquest complex del “Més”.

“És més fàcil passar un camell per l’ull d’una agulla, que entrar un ric en el regne de Déu”.

Això que la teva escola és la millor i que la del meu proïsme no serveix; això que la teva Religió és l’única veritable, la dona d’en tal és una pèssima esposa i que la meva és una santa; Això que el meu amic Robert és un borratxo i que jo sóc un home molt assenyat i abstemi, etc., etc., etc., és el que ens fa sentir-nos rics; motiu pel qual som tots els “CAMELLS” de la paràbola bíblica amb relació al treball esotèric.

És urgent auto-observar-nos de moment en moment amb el propòsit de conèixer clarament els fonaments sobre els quals descansem.

Quan un descobreix allò que més l’ofèn en un instant donat; la molèstia que li van donar per tal o qual cosa; llavors descobreix les bases sobre les quals descansa psicològicament.

Aquestes bases constitueixen segons l’Evangeli Cristià “les arenes sobre les quals va edificar la seva casa”.

És necessari anotar acuradament com i quan va menysprear altres sentint-se superior tal vegada degut al títol o a la posició social o a l’experiència adquirida o als diners, etc., etc., etc.

Greu és sentir-se un ric, superior a tal o a tal altre per tal o qual motiu. Gent així no pot entrar al Regne dels Cels.

Bo és descobrir en què se sent un afalagat, en què és satisfeta la seva vanitat, això vindrà a mostrar-nos els fonaments sobre els quals ens donem suport.

Tanmateix, aquesta classe d’observació no ha de ser qüestió merament teòrica, hem de ser pràctics i observar-nos acuradament de forma directa, d’instant en instant.

Quan un comença a comprendre la seva pròpia misèria i nimietat; quan abandona els deliris de grandesa; quan descobreix la necedad de tants títols, honors i vanes superioritats sobre els nostres semblants és senyal inequívoca que ja comença a canviar.

Un no pot canviar si es tanca a això que diu: “La meva casa”. “Els meus diners”. “Les meves propietats”. “La meva feina”. “Les meves virtuts”. “Les meves capacitats intel·lectuals”. “Les meves capacitats artístiques”. “Els meus coneixements”. “El meu prestigi” etc., etc., etc.

Això d’aferrar-se al “Meu” a “Mi”, és més que suficient com per impedir reconèixer la nostra pròpia nimietat i misèria interior.

Un s’admira davant l’espectacle d’un incendi o d’un naufragi; llavors la gent desesperada s’apodera moltes vegades de coses que fan riure; coses sense importància.

Pobres gent!, Se senten en aquestes coses, descansen en ximpleries, s’apeguen a això que no té la menor importància.

Sentir-se a si mateixos per mitjà de les coses exteriors, fonamentar-se en elles, equival a estar en estat d’absoluta inconsciència.

El sentiment de la “SEITAT”, (L’ÉSSER REAL), només és possible dissolent a tots aquests “JOS” que en el nostre Interior portem; abans, aquest sentiment resulta una cosa més que impossible.

Desgraciadament els adoradors del “JO” no accepten això; ells es creuen Déus; pensen que ja posseeixen aquests “Cossos Gloriosos” de què parlava Pau de Tars; suposen que el “JO” és Diví i no hi ha qui els tregui aquests absurds del cap.

Un no sap què fer amb aquesta gent, se’ls explica i no entenen; sempre aferrats a les arenes sobre les quals van edificar la seva casa; sempre ficats en els seus dogmes, en els seus capritxos, en les seves necedats.

Si aquesta gent s’auto-observés seriosament, verificarien per si mateixos la doctrina dels molts; descobririen dins de si mateixos tota aquesta multiplicitat de persones o “Jos” que viuen dins del nostre interior.

Com podria existir en nosaltres el real sentiment del nostre veritable ÉSSER, quan aquests “Jos” estan sentint per nosaltres, pensant per nosaltres?

El més greu de tota aquesta tragèdia és que un pensa que està pensant, sent que està sentint, quan en realitat és un altre el que en un moment donat pensa amb el nostre martiritzat cervell i sent amb el nostre adolorit cor.

Infelices de nosaltres!, Quantes vegades creiem estar estimant i el que succeeix és que un altre dins de si mateixos ple de luxúria utilitza el centre del cor.

Som uns desventurats, confonem la passió animal amb l’amor!, i tanmateix és un altre dins de si mateixos, dins de la nostra personalitat, qui passa per aquestes confusions.

Tots pensem que mai pronunciaríem aquelles paraules del Fariseu en la paràbola bíblica: “Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes”, etc. etc.

Tanmateix, i encara que sembli increïble, així procedim diàriament. El venedor de carn al mercat diu: “Jo no sóc com els altres carnissers que venen carn de mala qualitat i exploten la gent”

El venedor de teles a la botiga exclama: “Jo no sóc com altres comerciants que saben robar en mesurar i que s’han enriquit”.

El venedor de llet afirma: “Jo no sóc com altres venedors de llet que li posen aigua a la mateixa. M’agrada ser honrat”

La senyora de casa comenta en visita, el següent: “Jo no sóc com fulana que va amb altres homes, sóc gràcies a Déu persona decent i fidel al meu marit”.

Conclusió: Els altres són malvats, injustos, adúlters, lladres i perversos i cadascun de nosaltres una mansa ovella, un “Santet de Xocolata” bo per tenir-lo com un nen d’or en alguna església.

Com de necis som!, pensem sovint que mai fem totes aquestes ximpleries i perversitats que veiem fer a altres i arribem per tal motiu a la conclusió que som magnifiques persones, desgraciadament no veiem les ximpleries i mesquineses que fem.

Existeixen estranys moments en la vida en què la ment sense preocupacions de cap classe reposa. Quan la ment està quieta, quan la ment està en silenci advé llavors el nou.

En aquests instants és possible veure les bases, els fonaments, sobre els quals descansem.

Estant la ment en profund repòs ulterior, podem verificar per si mateixos la crua realitat d’aquesta sorra de la vida, sobre la qual edifiquem la casa. (Vegeu Mateu 7 - Versicles 24-25-26-27-28-29; paràbola que tracta dels dos fonaments)