La Cançó Psicològica

Ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre allò que s’anomena “consideració interna”.

No hi ha cap dubte sobre l’aspecte desastrós de la “autoconsideració íntima”; aquesta, a més d’hipnotitzar la consciència, ens fa perdre moltíssima energia.

Si un no cometés l’error d’identificar-se tant amb si mateix, l’autoconsideració interior seria una cosa més que impossible.

Quan un s’identifica amb si mateix, s’estima massa, sent pietat per si mateix, s’autoconsidera, pensa que sempre s’ha portat molt bé amb tal, amb qual, amb la dona, amb els fills, etc., i que ningú ho ha sabut apreciar, etc. Total, és un sant i tots els altres uns malvats, uns bergants.

Una de les formes més corrents d’autoconsideració íntima és la preocupació pel que altres puguin pensar sobre un mateix; potser suposen que no som honrats, sincers, verídics, valents, etc.

El més curiós de tot això és que ignorem lamentablement l’enorme pèrdua d’energia que aquesta classe de preocupacions ens porta.

Moltes actituds hostils cap a certes persones que cap mal ens han fet, es deuen precisament a tals preocupacions nascudes de l’autoconsideració íntima.

En aquestes circumstàncies, estimant-se tant a si mateix, autoconsiderant-se d’aquesta manera, és clar que el JO, o millor dit, els JOs, en comptes d’extingir-se, es fortifiquen llavors espantosament.

Identificat un amb si mateix, s’apiada molt de la seva pròpia situació i fins i tot li agafa per fer comptes.

Així és com pensa que tal, que qual, que el company, que la companya, que el veí, que el patró, que l’amic, etc., etc., etc., no li han pagat com cal malgrat totes les seves conegudes bondats i, embotellat en això, es torna insuportable i avorrida per a tothom.

Amb un subjecte així, pràcticament no es pot parlar perquè qualsevol conversa és segur que anirà a parar al seu llibret de comptes i als seus tan repicats sofriments.

Està escrit que en el treball esotèric Gnòstic, només és possible el creixement anímic mitjançant el perdó als altres.

Si algú viu d’instant en instant, de moment en moment, patint pel que li deuen, pel que li van fer, per les amargors que li van causar, sempre amb la seva mateixa cançó, res podrà créixer en el seu interior.

L’Oració del Senyor ha dit: “Perdona’ns les nostres deutes així com nosaltres perdonem als nostres deutors”.

El sentiment que a un li deuen, el dolor pels mals que altres li van causar, etc., deté tot progrés interior de l’ànima.

Jesús el Gran KABIR, va dir: “Posa’t d’acord amb el teu adversari aviat, mentre estàs amb ell al camí, no sigui que l’adversari et lliuri al jutge, i el jutge a l’agutzil, i siguis llançat a la presó. De cert us dic que no sortiràs d’allí, fins que paguis l’últim quadrant”. (Mateu, V, 25, 26)

Si ens deuen, devem. Si exigim que se’ns pagui fins a l’últim denari, hem de pagar abans fins a l’últim quadrant.

Aquesta és la “Llei del Talió”, “Ull per ull i dent per dent”. “Cercle viciós”, absurd.

Les disculpes, la complimentada satisfacció i les humiliacions que a altres exigim pels mals que ens van causar, també a nosaltres ens són exigides encara que ens considerem manses ovelles.

Col·locar-se un sota lleis innecessàries és absurd, millor és posar-se a si mateix sota noves influències.

La Llei de la Misericòrdia és una influència més elevada que la Llei de l’home violent: “Ull per ull, dent per dent”.

És urgent, indispensable, inajornable, col·locar-nos intel·ligentment sota les influències meravelloses del treball esotèric Gnòstic, oblidar que ens deuen i eliminar en la nostra psique qualsevol forma d’autoconsideració.

Mai hem d’admetre dins de nosaltres, sentiments de venjança, ressentiment, emocions negatives, ansietats pels mals que ens van causar, violència, enveja, incessant recordació de deutes, etc., etc., etc.

La Gnosis està destinada a aquells aspirants sincers que veritablement vulguin treballar i canviar.

Si observem a la gent podem evidenciar de forma directa, que cada persona té la seva pròpia cançó.

Cadascú canta la seva pròpia cançó psicològica; vull referir-me de forma emfàtica a la qüestió aquesta dels comptes psicològics; sentir que a un li deuen, queixar-se, autoconsiderar-se, etc.

A vegades la gent “canta la seva cançó, així perquè sí”, sense que se li doni corda, sense que se li encoratgi i en altres ocasions després d’unes quantes copes de vi…

Nosaltres diem que la nostra avorrida cançó ha de ser eliminada; aquesta ens incapacita interiorment, ens roba molta energia.

En qüestions de Psicologia Revolucionària, algú que canta massa bé, —no ens estem referint a la formosa veu, ni al cant físic—, certament no pot anar més enllà de si mateix; es queda en el passat…

Una persona impedida per tristes cançons no pot canviar el seu Nivell de Ser; no pot anar més enllà del que és.

Per passar a un Nivell Superior del Ser, cal deixar de ser el que s’és; necessitem no ser el que som.

Si continuem sent el que som, mai podrem passar a un Nivell Superior del Ser.

En el terreny de la vida pràctica succeeixen coses insòlites. Molt sovint una persona qualsevol trava amistat amb una altra, només perquè li és fàcil cantar-li la seva cançó.

Desafortunadament tal classe de relacions acaben quan al cantant se li demana que calli, que canviï el disc, que parli d’una altra cosa, etc.

Llavors el cantant ressentit, se’n va a la recerca d’un nou amic, d’algú que estigui disposat a escoltar-lo per temps indefinit.

Comprensió exigeix el cantant, algú que el comprengui, com si fos tan fàcil comprendre a una altra persona.

Per comprendre a una altra persona cal comprendre’s a si mateix.

Desafortunadament el bon cantant creu que es comprèn a si mateix.

Són molts els cantants decebuts que canten la cançó de no ser compresos i somien amb un món meravellós on ells són les figures centrals.

No obstant això, no tots els cantants són públics, també n’hi ha de reservats; no canten la seva cançó directament, més secretament la canten.

Són gent que ha treballat molt, que han patit massa, se senten defraudats, pensen que la vida els deu tot allò que mai van ser capaços d’aconseguir.

Senten per a costum una tristesa interior, una sensació de monotonia i espantós avorriment, cansament íntim o frustració al voltant de la qual s’amunteguen els pensaments.

Inqüestionablement les cançons secretes ens tanquen el pas en el camí de l’autorealització íntima del Ser.

Desgraciadament tals cançons interiors secretes, passen desapercebudes per a si mateixos tret que intencionalment les observem.

Òbviament tota observació de si, deixa penetrar la llum en un mateix, en les seves profunditats íntimes.

Cap canvi interior podria ocórrer en la nostra psique tret de ser portat a la llum de l’observació de si.

És indispensable observar-se a si mateix estant sol, de la mateixa manera que en estar en relació amb la gent.

Quan un està sol, “Jos” molt diferents, pensaments molt diferents, emocions negatives, etc., es presenten.

No sempre s’està, ben acompanyat quan s’està sol. És tot just normal, és molt natural, estar molt mal acompanyat en plena soledat. Els “Jos” més negatius i perillosos es presenten quan s’està sol.

Si volem transformar-nos radicalment necessitem sacrificar els nostres propis sofriments.

Moltes vegades expressem els nostres sofriments en cançons articulades o inarticulades.