La Xerrada

És urgent, inajornable, ineludible, observar la xerrada interior i el lloc precís d’on prové.

Inqüestionablement la xerrada interior equivocada és la “Causa Causorum” de molts estats psíquics inharmònics i desagradables en el present i també en el futur.

Òbviament aquella vana xerrameca insubstancial de xerrada ambigua i en general tota xerrada perjudicial, nociva, absurda, manifesta en el món exterior, té el seu origen en la conversa interior equivocada.

Se sap que existeix en la Gnosis la pràctica esotèrica del silenci interior; això ho coneixen els nostres deixebles de “Tercera Cambra”.

No està de més dir amb entera claredat que el silenci interior ha de referir-se específicament a alguna cosa molt precisa i definida.

Quan el procés del pensar s’esgota intencionalment durant la meditació interior profunda, s’assoleix el silenci interior; però no és això el que volem explicar en el present capítol.

“Buidar la ment” o “posar-la en blanc” per assolir realment el silenci interior, tampoc és el que intentem explicar ara en aquests paràgrafs.

Practicar el silenci interior al qual ens estem referint, tampoc significa impedir que alguna cosa penetri en la ment.

Realment estem parlant ara mateix d’un tipus de silenci interior molt diferent. No es tracta d’alguna cosa vaga general…

Volem practicar el silenci interior en relació amb alguna cosa que ja estigui en la ment, persona, succés, assumpte propi o aliè, el que ens van explicar, el que va fer fulano, etc., però sense tocar-lo amb la llengua interior, sense discurs íntim…

Aprendre a callar no solament amb la llengua exterior, sinó també, a més, amb la llengua secreta, interna, resulta extraordinari, meravellós.

Molts callen exteriorment, però amb la seva llengua interior escorxen viu el proïsme. La xerrada interior verinosa i malèvola, produeix confusió interior.

Si s’observa la xerrada interior equivocada es veurà que està feta de veritats a mitges, o de veritats que es relacionen entre si d’una manera més o menys incorrecta, o alguna cosa que es va agregar o es va ometre.

Desgraciadament la nostra vida emocional es fonamenta exclusivament en l‘“auto-simpatia”.

Per a colmo de tanta infàmia solament simpatitzem amb nosaltres mateixos, amb el nostre tan “estimat Ego”, i sentim antipatia i fins i tot odi amb aquells que no simpatitzen amb nosaltres.

Ens estimem massa a nosaltres mateixos, som narcisistes en un cent per cent, això és irrefutable, irrebatible.

Mentre continuem embotellats en l‘“auto-simpatia”, qualsevol desenvolupament de l’Ésser, es fa una mica més que impossible.

Necessitem aprendre a veure el punt de vista aliè. És urgent saber posar-nos en la posició dels altres.

“Així que, totes les coses que voleu que els homes facin amb vosaltres, així també feu vosaltres amb ells”. (Mateu: VII, 12)

El que veritablement compta en aquests estudis és la manera com els homes es comporten interna i invisiblement els uns amb els altres.

Desafortunadament i encara que siguem molt cortesos, fins i tot sincers a vegades, no hi ha dubte que invisible i internament ens tractem molt malament els uns als altres.

Gents aparentment molt bondadoses, arrosseguen diàriament els seus semblants cap a la cova secreta de si mateixos, per fer amb aquests, tot el que se’ls antoixe. (Vexacions, burla, escarni, etc.)