La Decapitació

A mesura que un treballa sobre si mateix, va comprenent cada vegada més la necessitat d’eliminar radicalment de la seva naturalesa interior tot allò que ens fa tan abominables.

Les pitjors circumstàncies de la vida, les situacions més crítiques, els fets més difícils, resulten sempre meravellosos per a l’autodescobriment íntim.

En aquells moments insospitats, crítics, afloren sempre, i quan menys ho pensem, els “jo” més secrets; si estem alerta, inqüestionablement ens descobrim.

Les èpoques més tranquil·les de la vida són precisament les menys favorables per al treball sobre si mateix.

Hi ha moments de la vida massa complicats en què un té una marcada tendència a identificar-se fàcilment amb els successos i a oblidar-se completament de si mateix; en aquells instants un fa ximpleries que no duen a res; si estigués alerta, si en aquells mateixos moments, en comptes de perdre el cap, es recordés de si mateix, descobriria amb sorpresa certs “jo” dels quals mai no va tenir ni la més mínima sospita de la seva possible existència.

El sentit de l’autoobservació íntima es troba atrofit en tot ésser humà; treballant seriosament, autoobservant-se de moment en moment, tal sentit es desenvoluparà de forma progressiva.

A mesura que el sentit d’autoobservació prossegueixi el seu desenvolupament mitjançant l’ús continu, ens anirem fent cada vegada més capaços de percebre de forma directa aquells “jo” sobre els quals mai no vam tenir cap dada relacionada amb la seva existència.

Davant el sentit d’autoobservació íntima, cada un dels “jo” que habiten en el nostre interior assumeix realment aquesta o aquella figura secretament afí amb el defecte personificat per la mateixa. Indubtablement, la imatge de cada un d’aquests “jo” té un cert sabor psicològic inconfusible mitjançant el qual aprehenem, capturem, atrapenem instintivament la seva naturalesa íntima, i el defecte que el caracteritza.

En principi, l’esoterista no sap per on començar, davant la necessitat de treballar sobre si mateix, però es troba completament desorientat.

Aprofitant els moments crítics, les situacions més desagradables, els instants més adversos, si estem alerta, descobrirem els nostres defectes sobresortints, els “jo” que hem de desintegrar urgentment.

A vegades es pot començar per la ira o per l’amor propi, o pel desventurat segon de luxúria, etc., etc., etc.

Cal prendre nota sobretot dels nostres estats psicològics diaris, si és que de debò volem un canvi definitiu.

Abans d’anar a dormir, convé que examinem els fets ocorreguts durant el dia, les situacions embarassoses, la riallada estrepitosa d’Aristòfanes i el somriure subtil de Sòcrates.

Pot ser que hàgim ferit algú amb una riallada, pot ser que hàgim emmalaltit algú amb un somriure o amb una mirada fora de lloc.

Recordem que en esoterisme pur, bo és tot el que està al seu lloc, dolent és tot el que està fora de lloc.

L’aigua al seu lloc és bona, però si inundés la casa estaria fora de lloc, causaria danys, seria dolenta i perjudicial.

El foc a la cuina i dins del seu lloc, a més de ser útil, és bo; fora del seu lloc, cremant els mobles de la sala, seria dolent i perjudicial.

Qualsevol virtut, per santa que sigui, al seu lloc és bona, fora de lloc és dolenta i perjudicial. Amb les virtuts podem danyar els altres. És indispensable col·locar les virtuts al seu lloc corresponent.

Què diríeu d’un sacerdot que estigués predicant la paraula del Senyor dins d’un prostíbul? Què diríeu d’un home mans i tolerant que estigués beneint una colla d’assaltants que intentessin violar la dona i les filles? Què diríeu d’aquesta classe de tolerància portada a l’excés? Què pensaríeu sobre l’actitud caritativa d’un home que en comptes de portar menjar a casa, repartís els diners entre mendicants del vici? Què opinaríeu sobre l’home servicial que en un instant donat prestés un punyal a un assassí?

Recordeu, estimat lector, que entre les cadències del vers també s’amaga el delicte. Hi ha molta virtut en els malvats i hi ha molta maldat en els virtuosos.

Encara que sembli increïble, dins del mateix perfum de la pregària també s’amaga el delicte.

El delicte es disfressa de sant, usa les millors virtuts, es presenta com a màrtir i fins i tot oficia als temples sagrats.

A mesura que el sentit de l’autoobservació íntima es desenvolupa en nosaltres mitjançant l’ús continu, podrem anar veient tots aquells “jo” que serveixen de fonament bàsic al nostre temperament individual, ja sigui aquest últim sanguini o nerviós, flegmàtic o biliós.

Encara que vostè no ho cregui, estimat lector, darrere del temperament que posseïm s’amaga, entre les més remotes profunditats de la nostra psique, les creacions diabòliques més execrables.

Veure tals creacions, observar aquelles monstruositats de l’infern dins de les quals es troba embotellada la nostra mateixa consciència, es fa possible amb el desenvolupament sempre progressiu del sentit d’autoobservació íntima.

Mentre un home no hagi dissolt aquestes creacions de l’infern, aquestes aberracions de si mateix, indubtablement en el més profund, en el més profund, continuarà sent quelcom que no hauria d’existir, una deformitat, una abominació.

El més greu de tot això és que l’abominable no s’adona de la seva pròpia abominació, es creu bell, just, bona persona, i fins i tot es queixa de la incomprensió dels altres, lamenta la ingratitud dels seus semblants, diu que no l’entenen, plora afirmant que li deuen, que li han pagat amb moneda negra, etc., etc., etc.

El sentit de l’autoobservació íntima ens permet verificar per si mateixos i de forma directa el treball secret mitjançant el qual, en un temps donat, estem dissolent tal o qual “jo” (tal o qual defecte psicològic), possiblement descobert en condicions difícils i quan menys ho sospitàvem.

Heu pensat mai a la vida sobre allò que més us agrada o desagrada? Heu reflexionat sobre els ressorts secrets de l’acció? Per què voleu tenir una bella casa? Per què desitgeu tenir un cotxe d’últim model? Per què voleu estar sempre a l’última moda? Per què cobiceu no ser cobdiciós? Què és el que més us va ofendre en un moment donat? Què és el que més us va afalagar ahir? Per què us vau sentir superior a fulano o a fulana de tal, en un determinat instant? A quina hora et vas sentir superior a algú? Per què us vau envanir en relatar els vostres triomfs? No vau poder callar quan murmuraven d’una altra persona coneguda? Vareu rebre la copa de licor per cortesia? Vareu acceptar fumar potser no tenint el vici, possiblement pel concepte d’educació o d’hombría? Estàs segur d’haver estat sincer en aquella conversa? I quan et justifiques a tu mateix, i quan t’alabes, i quan expliques els teus triomfs i els relates repetint el que abans vas dir als altres, vas comprendre que eres vanitós?

El sentit de l’autoobservació íntima, a més de permetre’t veure clarament el “jo” que estàs dissolent, et permetrà també veure els resultats patètics i definits del teu treball interior.

En principi, aquestes creacions de l’infern, aquestes aberracions psíquiques que desgraciadament et caracteritzen, són més lletges i monstruoses que les bèsties més horrendes que existeixen al fons dels mars o a les selves més profundes de la terra; conforme avanceu en el vostre treball, podeu evidenciar mitjançant el sentit d’autoobservació interior el fet sobresortint que aquelles abominacions van perdent volum, es van fent més petites…

Resulta interessant saber que tals bestialitats, conforme decreixen en grandària, conforme perden volum i es fan més petites, guanyen en bellesa, assumeixen lentament la figura infantil; per últim es desintegren, es converteixen en pols còsmica, llavors l’Essència empresonada s’allibera, s’emancipa, desperta.

Indubtablement, la ment no pot alterar fonamentalment cap defecte psicològic; òbviament l’enteniment es pot donar el luxe d’etiquetar un defecte amb tal o qual nom, de justificar-lo, de passar-lo d’un nivell a un altre, etc., però no podria per si mateix aniquilar-lo, desintegrar-lo.

Necessitem urgentment un poder flamíger superior a la ment, un poder que sigui capaç per si mateix de reduir tal o qual defecte psicològic a mera pols còsmica.

Afortunadament, existeix en nosaltres aquest poder serpentí, aquest foc meravellós que els vells alquimistes medievals van batejar amb el nom misteriós d’Stella Maris, la Verge del Mar, l’Azoe de la Ciència d’Hermes, la Tonantzin de Mèxic Asteca, aquesta derivació del nostre propi ésser íntim, Déu Mare en el nostre interior simbolitzat sempre amb la serp sagrada dels Grans Misteris.

Si després d’haver observat i comprès profundament tal o qual defecte psicològic (tal o qual “jo”), supliquem a la nostra Mare Còsmica particular, ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia, que desintegri, redueixi a pols còsmica, aquest o aquell defecte, aquell “jo”, motiu del nostre treball interior, podeu estar segurs que el mateix perdrà volum i lentament s’anirà polvoritzant.

Tot això implica naturalment successius treballs de fons, sempre continus, ja que cap “jo” pot ser desintegrat mai instantàniament. El sentit d’autoobservació íntima podrà veure l’avanç progressiu del treball relacionat amb l’abominació que ens interessi veritablement desintegrar.

Stella Maris, encara que sembli increïble, és la signatura astral de la potència sexual humana.

Òbviament, Stella Maris té el poder efectiu per desintegrar les aberracions que carreguem en el nostre interior psicològic.

La decapitació de Joan Baptista és quelcom que ens convida a la reflexió, no seria possible cap canvi psicològic radical si abans no passéssim per la decapitació.

El nostre propi ésser derivat, Tonantzin, Stella Maris com a potència elèctrica desconeguda per a la humanitat sencera i que es troba latent al fons mateix de la nostra psique, ostensiblement gaudeix del poder que li permet decapitar qualsevol “jo” abans de la desintegració final.

Stella Maris és aquell foc filosofal que es troba latent en tota matèria orgànica i inorgànica.

Els impulsos psicològics poden provocar l’acció intensiva de tal foc i llavors la decapitació es fa possible.

Alguns “jo” solen ser decapitats al començament del treball psicològic, d’altres al mig i els últims al final. Stella Maris com a potència ígnia sexual té consciència plena del treball a realitzar i realitza la decapitació en el moment oportú, en l’instant adequat.

Mentre no s’hagi produït la desintegració de totes aquestes abominacions psicològiques, de totes aquestes lascívies, de totes aquestes malediccions, robatori, enveja, adulteri secret o manifest, ambició de diners o de poders psíquics, etc., fins i tot quan ens creguem persones honorables, complidores de la paraula, sinceres, corteses, caritatives, belles a l’interior, etc., òbviament no passarem de ser més que sepulcres emblanquinats, bonics per fora, però per dins plens de fastigosa podridura.

L’erudició libresca, la pseudo-saviesa, la informació completa sobre les sagrades escriptures, ja siguin aquestes d’orient o d’occident, del nord o del sud, el pseudo-ocultisme, el pseudo-esoterisme, l’absoluta seguretat d’estar ben documentats, el sectarisme intransigent amb ple convenciment, etc., de res serveix perquè en realitat només existeix al fons allò que ignorem, creacions de l’infern, malediccions, monstruositats que s’amaguen rere la cara bonica, rere el rostre venerable, sota l’abillament santíssim del líder sagrat, etc.

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, preguntar-nos què és el que volem, si hem vingut a l’Ensenyament Gnòstic per mera curiositat, si de debò no és passar per la decapitació el que estem desitjant, llavors ens estem enganyant a nosaltres mateixos, estem defensant la nostra pròpia podridura, estem procedint hipòcritament.

A les escoles més venerables de la saviesa esotèrica i de l’ocultisme hi ha molts equivocats sincers que de debò volen autorealitzar-se, però que no estan dedicats a la desintegració de les seves abominacions interiors.

Són moltes les persones que suposen que mitjançant les bones intencions és possible arribar a la santificació. Òbviament, mentre no es treballi amb intensitat sobre aquells “jo” que carreguem al nostre interior, ells continuaran existint sota el fons de la mirada piadosa i de la bona conducta.

Ha arribat l’hora de saber que som uns malvats disfressats amb la túnica de la santedat; ovelles amb pell de llop; caníbals vestits amb vestit de cavaller; botxins amagats rere el signe sagrat de la creu, etc.

Per molt majestuosos que apareguem dins dels nostres temples, o dins de les nostres aules de llum i d’harmonia, per molt serens i dolços que ens vegin els nostres semblants, per molt reverends i humils que sembla que siguem, al fons de la nostra psique continuen existint totes les abominacions de l’infern i totes les monstruositats de les guerres.

En Psicologia Revolucionària se’ns fa evident la necessitat d’una transformació radical i aquesta només és possible declarant-nos a nosaltres mateixos una guerra a mort, despietada i cruel.

Certament, nosaltres tots no valem res, som cadascú de nosaltres la desgràcia de la terra, allò execrable.

Afortunadament, Joan Baptista ens va ensenyar el camí secret: MORIR EN SI MATEIXOS MITJANÇANT LA DECAPITACIÓ PSICOLÒGICA.