Observació d'Un Mateix

L’Autoobservació íntima d’un mateix és un mitjà pràctic per a aconseguir una transformació radical.

Conèixer i observar són diferents. Molts confonen l’observació de si mateix, amb el conèixer. Es coneix que estem asseguts en una cadira en una sala, però això no significa que estiguem observant la cadira.

Coneixem que en un instant donat ens trobem en un estat negatiu, potser amb algun problema o preocupats per aquest o aquell assumpte o en estat de desassossec o incertesa, etc., però això no significa que l’estiguem observant.

Senteixes antipatia per algú? Et cau malament certa persona? Per què? Vostè dirà que coneix aquesta persona… Per favor!, Observa-la, conèixer mai és observar; no confonguis el conèixer amb l’observar…

L’observació de si mateix que és un cent per cent activa, és un mitjà de canvi de si mateix, mentre el conèixer, que és passiu, no ho és.

Certament conèixer no és un acte d’atenció. L’atenció dirigida cap a l’interior d’un mateix, cap al que està succeint en el nostre interior, si és alguna cosa positiva, activa…

En el cas d’una persona a qui es té antipatia així perquè sí, perquè ens ve de gust i moltes vegades sense cap motiu, un adverteix la multitud de pensaments que s’acumulen en la ment, el grup de veus que parlen i criden desordenadament dins d’un mateix, el que estan dient, les emocions desagradables que sorgeixen en el nostre interior, el sabor desagradable que tot això deixa en la nostra psique, etc., etc., etc.

Òbviament en tal estat ens adonem també que interiorment estem tractant molt malament la persona a qui tenim antipatia.

Però per a veure tot això es necessita inqüestionablement una atenció dirigida intencionalment cap a l’interior de si mateix; no una atenció passiva.

L’atenció dinàmica prové realment del costat observant, mentre els pensaments i les emocions pertanyen al costat observat.

Tot això ens fa comprendre que el conèixer és una cosa completament passiva i mecànica, en contrast evident amb l’observació de si mateix que és un acte conscient.

No volem amb això dir que no existeixi l’observació mecànica de si mateix, però tal tipus d’observació res té a veure amb l’autoobservació psicològica a què ens estem referint.

Pensar i observar resulten també molt diferents. Qualsevol subjecte pot donar-se el luxe de pensar sobre si mateix tot el que vulgui, però això no vol dir que s’estigui observant realment.

Necessitem veure els diferents “Jo” en acció, descobrir-los en la nostra psique, comprendre que dins de cadascun d’ells existeix un percentatge de la nostra pròpia consciència, penedir-nos d’haver-los creat, etc.

Llavors exclamarem. “Però què està fent aquest Jo?” “Què està dient?” “Què és el que vol?” “Per què em turmenta amb la seva luxúria?”, “Amb la seva ira?”, etc., etc., etc.

Llavors veurem dins de si mateixos, tot aquest tren de pensaments, emocions, desitjos, passions, comèdies privades, drames personals, elaborades mentides, discursos, excuses, morbositats, llits de plaer, quadres de lascívia, etc., etc., etc.

Moltes vegades abans d’adormir-nos en el precís instant de transició entre vigília i somni sentim dins de la nostra pròpia ment diferents veus que parlen entre si, són els diferents Jo que han de trencar en tals moments tota connexió amb els diferents centres de la nostra màquina orgànica a fi de submergir-se després en el món molecular, en la “Cinquena Dimensió”.