Retorn i Recurrència

Un home és el que és la seva vida, si un home no modifica res dins de si mateix, si no transforma radicalment la seva vida, si no treballa sobre si mateix, està perdent el temps miserablement.

La mort és el retorn al començament mateix de la seva vida amb la possibilitat de repetir-la novament.

Molt s’ha dit a la literatura Pseudo-Esotèrica i Pseudo-Ocultista, sobre el tema de les vides successives, millor és que ens ocupem de les existències successives.

La vida de cadascú de nosaltres amb tots els seus temps és sempre la mateixa repetint-se d’existència en existència, a través dels innombrables segles.

Inqüestionablement continuem a la llavor dels nostres descendents; això és una cosa que ja està demostrat.

La vida de cadascú de nosaltres en particular, és una pel·lícula vivent que en morir ens emportem a l’eternitat.

Cadascú de nosaltres s’emporta la seva pel·lícula i la torna a portar per projectar-la una altra vegada a la pantalla d’una nova existència.

La repetició de drames, comèdies i tragèdies, és un axioma fonamental de la Llei de Recurrència.

A cada nova existència es repeteixen sempre les mateixes circumstàncies. Els actors d’aquestes escenes sempre repetides, són aquelles gents que viuen dins del nostre interior, els “Jo”.

Si desintegrem aquests actors, aquests “Jo” que originen les sempre repetides escenes de la nostra vida, llavors la repetició de tals circumstàncies es faria quelcom més que impossible.

Òbviament sense actors no pot haver-hi escenes; això és una cosa irrebatible, irrefutable.

Així és com podem alliberar-nos de les Lleis de Retorn i Recurrència; així podem fer-nos lliures de veritat.

Òbviament cadascun dels personatges (Jo) que al nostre interior portem, repeteix d’existència en existència el seu mateix paper; si el desintegrem, si l’actor mor el paper conclou.

Reflexionant seriosament sobre la Llei de Recurrència o repetició d’escenes a cada Retorn, descobrim per auto-observació íntima, els ressorts secrets d’aquesta qüestió.

Si a la passada existència a l’edat de vint-i-cinc (25) anys, vam tenir una aventura amorosa és Indubitable que el “Jo” de tal compromís buscarà la dama dels seus somnis als vint-i-cinc (25) anys de la nova existència.

Si la dama en qüestió llavors només tenia quinze (15) anys, el “Jo” de tal aventura buscarà el seu estimat a la nova existència a la mateixa edat justa.

Resulta clar comprendre que els dos “Jo” tant el d’ell com el d’ella, es busquin telepàticament i es retrobin novament per repetir la mateixa aventura amorosa de la passada existència…

Dos enemics que a mort van lluitar a la passada existència, es buscaran una altra vegada a la nova existència per repetir la seva tragèdia a l’edat corresponent.

Si dues persones van tenir un plet per béns arrels a l’edat de quaranta (40) anys a la passada existència, a la mateixa edat es buscaran telepàticament a la nova existència per repetir el mateix.

Dins de cadascú de nosaltres viuen moltes gents plenes de compromisos; això és irrefutable.

Un lladre carrega al seu interior una cova de lladres amb diversos compromisos delictius. L’assassí porta dins de si mateix un “club” d’assassins i el luxuriós porta a la seva psiquis una “Casa de Cites”.

El greu de tot això és que l’intel·lecte ignora l’existència de tals gents o “Jo” dins de si mateix i de tals compromisos que fatalment es van complint.

Tots aquests compromisos dels Jo que dins de nosaltres moren, se succeeixen per sota de la nostra raó.

Són fets que ignorem, coses que ens succeïen, esdeveniments que es processen al subconscient i inconscient.

Amb justa raó se’ns ha dit que tot ens succeeix, com quan plou o com quan trona.

Realment tenim la il·lusió de fer, però res fem, ens succeeix, això és fatal, mecànic…

La nostra personalitat és tan sols l’instrument de diferents gents (Jo), mitjançant la qual cadascuna d’aquestes gents (Jo), compleix els seus compromisos.

Per sota de la nostra capacitat cognoscitiva succeeixen moltes coses, desgraciadament ignorem el que per sota de la nostra pobra raó succeeix.

Ens creiem savis quan en veritat ni tan sols sabem que no sabem.

Som miserables llenyes, arrossegats per les embravides onades del mar de l’existència.

Sortir d’aquesta desgràcia, d’aquesta inconsciència, de l’estat tan lamentable en què ens trobem, només és possible morint en si mateixos…

Com podríem despertar sense morir prèviament? Només amb la mort advé el nou! Si el germen no mor la planta no neix.

Qui desperta de veritat adquireix per tal motiu plena objectivitat de la seva consciència, il·luminació autèntica, felicitat…